La ciutat industrial (1901)

Tony Garnier (1869-1948), a qui anomenaren els seus seguidors, el «Jaurés de l'urbanisme» per la seva adscripció a l'ideari socialista, projecta en aquestes dates una ciutat per a trenta-cinc mil habitants dotada d'un barri residencial, un centre urbà, una zona industrial, una estació ferroviària i els edicicis públics. Això sí. Hi eren excloses les comissaries de policia, les presons i les esglésies. Així mateix proposà que fos emprat a les construccions el formigó armat com a material principal. Així ho duria a terme, temps després, Perret. En resum, el que Garnier volia unificar en el seu projecte urbanístic eren la gran indústria, el formigó armat i la societat socialista. La gran indústria per tenir feina tota la societat proletària, el formigó armat per tal que els nous edificis poguessin resistir al llarg de generacions i passar de pares a fills, i la societat socialista com a fonament ideològic. La «ciutat industrial» veurà la llum de la impremta el 1917 i no serà acceptada pels estaments socials fins el 1925. Tony Garnier va saber veure com a cosa necessària la separació de pietons i vehicles mitjançant carrers d'activitats diferenciades, generalitzant l'ús del formigó en brut, del sostre terrassa, de les zones industrials i comercials, de finestres en línia contínua i elements de divisió. Organitzà, alhora, el teixit urbà en funció dels grups escolars. La questió era separar radicalment les diferents funcions ciutadanes: hàbitat, treball, esplai, tràfec.