El museu d'Es Baluard ret homenatge a Antonio Calvo Carrión amb una antològica

La mostra aplega 45 olis i gouaches de l'artista, defensor imparable de l'universalisme

Socias, Cerdó, Serra, Uberquoi, Galmés, Munar, Dolores Calvo, Concha i Bernardino Calvo Carrión i Ramon.

TW
0

El Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma va inaugurar ahir una mostra antològica dedicada a l'artista d'origen andalús Antonio Calvo Carrión. L'artista va iniciar la seva relació amb Mallorca el 1952, quan guanyà el III Certamen de Primavera de Palma i després de diversos viatges a Sud-amèrica, Calvo Carrión fixà la seva residència a la capital de les Balears.

Malgrat que els seus orígens pictòrics es troben en el retrat de societat i en el paisatge tradicional, Carrión «no va voler instal·lar-se en el conformisme», com apuntà la directora d'Es Baluard, Marie Claire Uberquoi, sinó que tenia objectius més ambiciosos que reflectí amb tot tipus de detall a Pintura y manifiesto Universalista, editat el 1964. Amb aquesta publicació, centrada principalment en el desenvolupament de la teoria universalista és quan va definir la seva manera d'entendre l'art. Per Carrión, conegut a partir d'aleshores com el pintor universalista, rebutjar l'individualisme «sols és legítim pels desesperats de la guerra» i defensà el «sentit de la col·lectivitat». En concret, el pintor escriu que l'art «és la creació del fet emotiu, sota el control de la sensibilitat» i detalla que «no ha de ser mai una forma de pintar, sinó una manera de ser, una mentalitat reflectida a la pintura» on el que vertaderament és important és «la intenció».

Retrats i paisatges

L'exposició, que du per títol Antonio Calvo Carrión i que es mantindrà fins a dia 9 de setembre, comprèn 45 obres, essencialment olis i gouaches realitzats entre el 1963 i el 1978 i que pertanyen essencialment a la família. Durant aquesta època, que es truncà violentament a causa de l'accident de trànsit que acabà amb la seva vida el 1979, Calvo Carrión es dedicà també a la seva faceta com a retratista i paisagista i com a testimoni la mostra aplega un curiós retrat de Miquel Serra, director de Diari de Balears datat el 1965 i un oli damunt tela de l'any 1971 que anomena Esporles.

El gruix de l'exposició però, tal com explica Uberquoi en el text del catàleg publicat per a l'ocasió, és el reflex del llenguatge personal de Calvo Carrión que es mantingué «fidel a una certa figuració estilitzada, barrejant algunes influències de la modernitat de Picasso». És precissament a ell, a Picasso, a qui Calvo Carrión dedica un passatge en el seu Manifesti Universalista, que titula «Sobre una frase de Picasso».

D'ell escriu: és un home «que pertany al seu temps» i puntualitza «però que emprem indolentment la seva frase (Yo busco, yo encuentro) per cercar actituds extemporànies, ja és una altra qüestió. A la nostra generació li correspon saber en cada cas cap a on es dirigeix i amb quines intencions».

De l'estil de Calvo Carrión, Uberquoi destaca també les «reminiscències d'una determinada tradició de la pintura espanyola practicada per artistes com Ignacio de Zuloaga (1870- 1945) o Rafael Zabaleta (1907- 1945).

La «universalitat» del pensament du l'artista a reflexionar en els seus treballs sobre temes universals com ara la raó, la individualitat, l'opressió, el patiment, el dolor o la mort. La paleta de colors que utilitza l'artista és àmplia malgrat el predomini dels colors obscurs i els tons ocres.