Del diari d'Anna Frank (1944)

«Estimada Kitty: El desembarcament marxa perfectament. Els aliats han conquistat Bayeux, petit port de la costa francesa, i ara la lluita és per Caen. L'objectiu estratègic consisteix a aïllar la península de Cherbourg. Totes les nits, els corresponsals de guerra parlen de les dificultats, de la valentia i de l'entusiasme de l'exèrcit aliat, esmentant exemples inversemblants. Des d'Anglaterra, alguns ferits evacuats han parlat per ràdio. Malgrat el mal temps, la RAF no ha interromput els seus vols. Hem sabut, per la BBC, que Churchill volia participar en el desembarcament amb els seus homes però s'ha vist obligat a abandonar el seu propòsit per consell d'Eisenhower i altres generals. I que no és de valent aquest jai de setanta anys! Nosaltres, en el refugi, estam un poc més tranquils, però esperam que la guerra haurà acabat abans de fi d'any. Ja és ben hora! La senyora Van Daan ens molesta amb les seves beneitures: ara que ja no ens pot contradir amb el tema del desembarc ha començat a remugar pel mal temps i no calla en tot el dia. L'haurien d'aficar dins un poal d'aigua freda i deixar-la a les golfes. Teva: Anna». Mala sort. Tot i que el dia D i els següents eren un èxit, mala sort. De vegades, la nostra bona o mala sort depèn només de dies, d'hores o de minuts. D'un instant a l'altra hi ha o no hi ha una desgràcia. Eren vuit persones amagades, tancades, en els alts d'un magatzem suposadament abandonat. Hi passaren tota la guerra. Ella tenia només tretze anys i sorprèn per la bellesa de la seva escriptura. De sobreviure, hagués estat, sens dubte, una gran escriptora. Però la mala sort no respecta tampoc aquells talents fets per a l'art. Ho arrasa tot. I més, en temps de guerra. Aquells jueus ocults es mantingueren amb esperança tots aquells anys de guerra. El maig de 1945, quan ja França havia estat alliberada, Anna Frank moria de maltractes i angoixa al camp d'extermini de Bergen-Belsen, després de vuit mesos de detenció. Al contrari al que s'esdevé a les pel·lícules de l'oest nord-americà, aquí, la famosa «cavalleria» arribava tard. Després de tants sacrificis, de restar dies, setmanes, mesos i anys dins una cambreta semblant a un armari, de no fer soroll, de no moure els objectes, de parlar en veu baixa, de repartir els escassos queviures per no morir de fam, algú els va descobrir. I no li mancaren cames per córrer a dir-ho a la Gestapo. En aquell magatzem d'Amsterdam hi havia algú que feia renou. I no eren rates. Vuit mesos, només vuit mesos dins el silenci i haguessin salvat la vida. Però ningú és una illa. Podem fer les coses adequadament, correctament, i encara així ens trobam a mercè dels altres, de la por, imprudència o ineficàcia dels altres.