TW
0

Albert Schweitzer, el gran altruista, missioner en el cor d'Àfrica, havia vist com els soldats de la França lliure ocupaven el territori gabonès i per això les donacions o contribucions d'altres a la causa humanitària, especialment anglesos, pogueren continuar a través d'uns amics suecs. Europa, dins la Segona Guerra Mundial, continuava cega i sorda, immersa en la lluita de supervivència. I Schweitzer es desesperava tot veient que el material clínic i els medicaments se li estaven acabant. Tanta sort que uns americans passaren a l'acció i li feren una tramesa important, que arribà en aquestes dates. Schweitzer rebia doblers i productes farmacèutics, dels quals en treia tot el profit possible. Diu un dels seus biògrafs que d'aquesta manera pogué donar una millor alimentació als seus malalts i enviar de permís els seus col·laboradors a les muntanyes per tal que poguessin recobrar les energies perdudes amb la constant calor tropical. Algú va voler que Albert hi anàs també, però s'hi negà. El treball augmentava. Els europeus blancs que residien en aquella zona no suportaven més el clima de la jungla i anaven massivament a l'hospital on Schwitzer descobria en els nous pacients seriosos casos d'anèmia, úlceres gàstriques o malària...

I deia Schweitzer en aquell delicat moment, quan més que esgotat ja no s'aguantava dret: «Vostès volen que jo em prengui unes vacances. No pot ser. Si l'hospital ha de funcionar amb normalitat, no tinc altre remei que mantenir-me en el meu lloc tots els dies per nombroses raons. Si jo me n'anàs de vacances em trobaria al meu retorn amb tants arranjaments a fer en els edificis, amb tantes coses sense fer que s'haurien d'haver fet. I és que som pocs, molt pocs. Jo he de fer coincidir altres tasques amb l'exercici de la meva professió. Som jo qui posa en marxa els motors tots els matins i qui els manté des del començament per tal que funcionin, ningú més els ha tocat. I som jo qui des de fa temps he d'anar a fer la compra a les vuit i mitja del matí, doncs necessitam bananes, cazabe, blat de moro i altres aliments frescs per als malalts. També som jo que vaig cada dia a la plantació per tal d'inspeccionar el que han fet els obrers. I també som jo que ha de tenir cura que els fruits siguin recollits i que es col·loquin sobre un llit de palla per a protegir la seva conservació. No. Supòs que cap altra persona, ara mateix, sense esser preparada, podria ocupar el meu lloc. Cregui'm, estimat amic, que faig el que he de fer. Aquest és el meu lloc i aquí he de romandre, dia rere dia, fent la meva tasca i somiant que el dia que acabi la guerra, si pot ser em podré prendre vacacions de veritat, dormir tot el temps que em doni la gana, sortir a passejar, treballar tot el dia i encara la meitat de la nit en la meva obra filosòfica sense haver d'interrompre la meva concentració mental, i també tocar l'orgue, que tant m'agrada! Sí, sí, tot això no ho puc fer ara. Però vostès no es preocupin de mi».