Einstein a Long Island (1937)

Albert Eistein, el gran físic alemany nacionalitzat nordamericà, havia hagut de fugir del nazisme amb altres científics jueus amics seus. Bona part de l'any 1933 ho passa a De Haan (Coq-sur-mer), una petita ciutat de la costa belga. El savi s'hi trobava bé. Hi tenia molts amics. Bèlgica li semblava un país molt acollidor. Però a Holanda, els grups pronazis, assenyalaven temps perillosos. Einstein s'ho pensà i convençut pels seus amics, encara que de mala gana, accedí a fer un nou viatge, aquesta vegada als Estats Units. Li semblava, tot travessant la grandesa oceànica, que anava a l'exili. I el sentiment de l'exiliat és sempre dolorós. Allà el coneixeria C.P. Snow, un dels seus biògrafs nordamericans: «Era un dia de molta calor, fins i tot per a l'estiu de Nova York. Els seients del cotxe desprenien calentor quan Infeld, una amiga seva i jo marxàrem cap a Long Island. Com que ens proposàvem arribar devers la una, menjàrem uns entrepans com a dinar. De fet, arribàrem en retard al nostre punt de destí. Einstein havia llogat una casa per a la temporada d'estiu, ja que la nevegació a vela seguia essent una de les seves diversions predilectes. Infeld mai no hi havia estat i cap persona dels voltants ens pogué informar d'on vivia Einstein, i encara pitjor, ningú no sabia qui era. Infeld, que certament, no era home de paciència, es posava de mal humor. No tenien el seu número telefònic. Finalment, haguérem de comunicar amb Princeton, localitzar la secretària de l'Institut d'Estudis Avançats i demanar-li que ens explicàs com arribar a la casa. La vàrem trobar finalment amb tres quarts d'hora de retard però això no semblà que importàs molt al savi. Es mostrava amable amb tots els visitants i jo era un de tants. Es presentà a la saleta un minut o dos després de la nostra arribada. No hi havia més mobles que unes cadires de jardí i una tauleta. La finestra mirava a la mar, però les persianes estaven mig tancades per tal que la calor no fos excessiva. El grau d'humitat era molt alt. Vist d'aprop, el cap d'Einstein era com jo l'havia imaginat: magnífic, amb un tret còmic que l'humanitzava. Un front ample solcat d'arrugues; corona de cabells blancs; grans ulls saltarins de color de xocolata. No som capaç d'endevinar el que hauria esperat d'un rostre semblant si no ho hagués sabut abans. Un suís de bon olfacte va dir en una determinada avinentesa que Einstein tenia les faccions lúcides d'un gran artesa, l'aspecte d'un antic rellotger de poble, digne de tota confiança, que potser es dedicàs a col·leccionar papallones el diumenge. Però el que em va sorprendre més fou la seva constitució física. Venia de navegar amb una barqueta de vela i no duia posats més que uns calçons curts...»