Audaz contra Blasco

A través de menys de cent-cinquanta pàgines, un literat que es signa «El Caballero Audaz» pretén desemmascarar el ja famós escriptor Vicente Blasco Ibáñez i l'ataca amb tota l'artilleria de l'escriptura, mostrant-lo com un home d'una gran baixesa moral.

Heus aquí el fragment d'un significatiu capítol: «Fou en el cafè Americain, de París, indret on jo tenia la meva tertúl·lia. Blasco anava acompanyat per una dama respectable, i després de salutacions expressives, em digué: —Ha llegit vosté Le Quotidien? Som l'home del dia. Sí —record que li vaig contestar, indiferent— Ja he vist que està vosté en pla revolucionari. Va fer una carussa ambigua de vaca endiosada.

-Sí —digué finet entre llavis, amb accent protector— Haig d'ajudar un poc a tota aquesta gent... —I qui és tota aquesta gent? —Vaig inquirir. Els emigrats espanyols. A aquest Unamuno, que és un pobre home, i als que van per aquí expatriats. L'única cosa que em fa por és que, com aquest Don Miguelito és un místic, un dia, perquè li fassi mal un braç, faci venir un capellà, entri a un convent i ens posi a tots en ridícul. Però bé, allà anam.
-I què pensa vostè fer? 
-Jo? La revolució a Espanya. Abans d'un mes seré President de la República.
Estic segur que tots els compatriotes que llegeixen aquests rengles han d'esclafir en rialles. Tanmateix, jo em vaig mossegar els llavis...
—Vol dir? 
—Vull dir— replicà ell, deixant caure el monocle sobre la panxa. Espanya no pot seguir així. Haig de despertar el poble, fer-lo saltar. Jo ho aconseguiré, escriuré articles, fulletons, proclames, llibres...

Tinc tota la premsa del món. 36.000 diaris americans. En dir-li a vostè que puc comptar fins i tot amb la Gaceta de Toquio. La gran premsa francesa és a la meva disposició...
A Anglaterra els més importants rotatius faran el que jo els digui. Hem de dur la civilització i la revolució a Espanya...».

Afirmava Blasco tenir prestigi universal, doblers, elements de tota mena, i afegia: «He viscut molt i no m'importa morir. No tinc por ni a la lluita ni a la mort...».
I enmig de tot aquell entusiasme, l'escriptor s'engolí una pròtesi dental i els crits d'espant, per por de morir-se, obligaren els contertulis a portar-lo a una clínica d'urgència parisenca.