Miquel Ferrà i Martorell04/07/07 0:00
TW
0

Charles Lindbergh, l'aviador nord-americà (Detroit, 1902-Hawaii, 1974), aconseguí fama mundial en esser l'home que va fer la primera travessia sense escales de l'Atàntic Nord, el maig del 1927, des de Roosevelt Field, Nova York, fins a Le Bourget, París. I ho va fer a bord de l'aparell que ell mateix havia dissenyat i projectat, Spirit of Saint Louis. Després d'aquell èxit, va voler escriure la memòria de l'arriscadíssim viatge i aprofità moltes d'aquelles pàgines per a narrar també algunes experiències anteriors com la que segueix: «Una vegada vaig estar ben a punt de morir. Fou durant un salt d'urgència amb paracaigudes. Durant una sèrie de proves d'un nou biplà dissenyat i construït a Lambert Field, estava fent acroàcies a devers dos-mil cinc-cents metres d'altura. La darrera prova del programa consistia a realitzar barrenes planes. Vaig assajar dues voltes senceres a l'esquerra i vaig notar que els comandaments no responien. Pedal i palanca a fons no hi produïren cap efecte.

Tampoc serviren de res uns cops de motor. L'avió seguia en barrena, amb el morro alt i matxetejant una mica. Vaig baixar devers dos mil peus, lluitant per treure'l, però quan vaig mirar el terra vaig comprendre que ja no hi havia temps. Vaig saltar de la cabina i vaig estirar l'anella del paracaigudes en el moment de passar sota el pla de cua. S'aturà la vertiginosa pressió de la barrena i tanmateix el terra era allà mateix, precipitant-se vers la meva persona. Les cases i els arbres es veien gegantins. El paracaigudes s'obrí de seguida, però en la caiguda lliure havia baixat més de pressa que l'avió. En el moment d'obrir-se el dosser, vaig aixecar la vista i vaig veure l'avió a menys de trenta metres, apuntant-me directament. I vaig contemplar, impotent, com la mort volatejava sobre mi. Encongit el cos en espera del cop: de l'hèlix, de l'ala o de qualsevol altre instrument de mort. Tenia tots els nervis en tensió, tots els músculs crispats, tot esguardant el cop de destral que m'havia d'escorxar o d'estripar. El perill va esborrar totes les imatges de la meva ment. No vaig pensar en el passat ni en el futur, ni en el paracaigudes que es gronxava sobre el meu cap ni en la terra de cada vegada més propera. Si alguna vegada la mort deixa una encletxa a la porta del mur que la separa de la vida, una encletxa en la qual els sentits puguin percebre què hi ha en el més enllà, hagué de ser aleshores. El meu cos i el meu esperit havien arribat ja al mateix pas del cop. Però la porta es va mantenir tancada. Les cordes del paracaigudes s'havien cargolat en saltar i, amollant-se, em feren girar bruscament. Dins la fracció de segon que vaig trigar a girar el cap de dreta a esquerra, l'avió passà per devora meu, incomprensiblement, sense tocar-me. Els companys que ho varen veure em contaren després que en saltar em trobava a menys de tres-cents cinquanta peus i que havia escapat de la mort només per un pèl...» Escapar de la mort només per un pèl.