La Puresa i el retorn dels artillers (1922)

El bisbe de Mallorca, fill de Sóller, Bernat Nadal i Crespí, fundava el col·legi de Nostra Senyora de la Puresa l'any 1813. Aprofità, per dur a bon terme la iniciativa, una ampla casa situada prop de l'església de Santa Clara, en el carrer que es deia de Can Clapés. La fundació havia d'estar destinada a l'educació de nines i al·lotes, és a dir, senyoretes de la societat illenca. L'any següent el col·legi fou transferit al patrocini de la família Desclapés i tingué com a primera directora Maria Ferrer i Arbona, amb sa mare, Maria Antònia Arbona i Mir, ambdues mestres fornalutxenques. Fou després, el 1874, quan la mare Cayetana Alberta Giménez i Adrover fundava la Congregació de la Puresa, erigida canònicament el 1892 pel bisbe Jacint Maria Cervera i Cervera, que el centre passava a mans d'aquestes docents religioses i adquiria un major prestigi i eficàcia. Cayetana era una vídua nascuda el 1837 a Pollença i el bisbe Miquel Salvà i Munar li oferí aquell centre educatiu que després d'haver passat per diverses circumstàncies negatives era a punt de tancar. El 23 d'abril de 1870 Alberta entrava per primera vegada a l'antic col·legi per rebre el nomenament de germana de la Puresa. Encara avui, visitant aquest edifici, no podem evitar sentir-nos traslladats a l'època educativa del romanticisme. Mobles, ornaments, accesoris del segle XIX, les aules, el museu... Alberta, que ens ha deixat les seves cartes i altres escrits, ben importants per conèixer aquella Palma del darrer terç del segle XIX i les dues primeres dècades del XX, tenia fortes afeccions cap a l'art i la poesia. No podem considerar-la literata vocacional perquè els seus interessos culturals eren quasi exclusivament pedagògics des de la perspectiva cristiana del moment. Qualificà de «petit romanç» un poema que dedicà al seu nét, Joaquim Civera, destacat al Marroc: «Per què batega el cor/ com quan es troba content?/ Quin serà d'això el motiu?/ Explicar-m'ho no encert./ Jo ja tenc anys sobrats/ i fer versos encara intent./ Serà això una bogeria/ o beneitures del vell?/ Que sia d'això la causa/ ni una cosa ni l'altra vull. / La trobaré lluny d'aquí,/ ja que prop no l'he topada./ Em sembla que encertí el quid;/ Tot és dins el meu pensament,/ que vola ràpidament/ des de la terra al cel,/ o des de l'alt Aragó/ al ben temut Marroc,/ i veig allà, dins un bressol, / un angelet adormit/ que em fa volar de pressa/ per menja'l-me a besades./ Per aquí van molts homes/ acompanyant un enterro./ I si han mort el meu Joaquim?/ No, no, que allà me'l trob,/ O Pilareta de l'ànima!/ Digna't a Espanya tornar-lo...».