De beguines a jerònimes (1496)

Quan visitam, encara que sia per la part de fora, el Convent i església de Sant Jeroni, de monges de clausura, són molts els detalls que ens fan pensar en el referent literari. Podríem començar pel mateix sant Jeroni, pare de l'Església llatina (Estridó, Dalmàcia, c. 347- Betlem, c.419), el qual passà la major part de la seva vida a Orient, on es dedicà a l'estudi de les escriptures i a redactar els seus comentaris exegètics, a més de traduir la Bíblia al llatí (Vulgata). Propagà l'ideal monàstic com la millor manera de dedicar l'intel·lecte a les tasques espirituals. Se'l representa com a penitent, en el desert, treballant en el seu humil o improvisat escriptori, sense més companyia que la d'un lleó, al qual havia llevat una espina de la pota, fent-se amics per a sempre més. Observam primerament el portal que mostra d'advocació del sant amb els seus basaments sobre pilastres decorades amb arabescs, elements vegetals i figuretes de fantasia, barreja típica de les ornamentacions renaixentistes. També les arquivoltes de mig punt juguen amb la fantasia de motius frutals i vegetals. És però en el timpà que se'ns apareix l'escriptor «sagrat», en el seu desert i amb la maqueta d'una església sobre la mà. Sobre l'arc més gran i entre dos lleons ho domina tot una cartel·la amb el capell del benaventurat personatge. I per dessota dels lleons, més garlandes de raïms, fruites i fulles d'acant. L'altre portal és el de santa Isabel d'Hongria, princesa d'aquell país (Presburg, 1207-Marburg, 1231), filla d'Andreu II i casada amb Lluís IV, Landgrave de Turíngia. Hem d'afegir que aquest monestir existia ja el 1330, relacionat amb una congregació de beguines, aquestes dones pietoses de la Baixa Edat Mitjana que, sense emetre vots, feien vida comunitària. D'això en fa complida referència l'escriptor Maxence Van Der Meersch(Roubaix, 1907-Le Touquet, 1951) a la seva obra Maria de Flandres, un autor que en la seva obra va saber reflectir amb tècnica realista i perspectiva autènticament cristiana situacions de gran misèria social i dolor humà. Premi Goncourt, 1935, i de l'Acadèmia francesa, 1943, descrivia els petits habitatges d'aquelles dones singulars, de condició laica i que no es lligaven amb vots perpetuals. Tornem, però, a les monges de Sant Jeroni, que el 1485 entraven a residir entre aquests murs. D'aquella època és el bisbe que les protegí de manera més decidida, monsenyor Antoni de Rojas, designat el 1496 per Alexandre VI, el papa Borja, per tal que governàs la diòcesi illenca que ell mateix no havia tingut l'avinentesa d'ocupar. Restà aquí fins el 1507, quan passà a l'arquebisbat de Granada. Bisbe «escriptor», ens ha deixat, que se sàpiga, dues obres: EBreviarium ad usum Majoricensis Ecclesiae del 1507 i eMissale secundum usum almae Majoricensis ecclesiae del 1506. Observem una vegada més una església que, ja ruïnosa, el 1649 hagué de ser esbucada i totalment reconstruïda de 1651 a 1669 dins l'estil que millor la pot definir: barroc classicista d'influència italiana.