Miquel Ferrà i Martorell15/06/07 0:00
TW
0

El 1970 era editat un poemari sorprenent. L'autora havia nom Paloma Palao i havia nascut a Madrid el 24 d'agost del 1944. Moriria en aquesta ciutat de Palma el 1986. Malgrat que la seva curta vida és important, segons judici dels crítics i els especialistes, la seva obra poètica on mostra una gran preocupació per unir un compromís íntim amb la forma. Després de fer els estudis de la Llicenciatura en Dret a la Universitat de Madrid, i seguint la tradició familiar, exercí l'advocacia professional. Però la seva vocació era la poesia i així ho demostra amb els seus llibres El gato junto al agua (1970), Resurrección de la memoria (1978) i Contemplación del destierro (1982). Tanmateix la seva estada a Mallorca significà la descoberta de la mar Mediterrània:

«Era una nau fantasma/ navegant, era una tarda/ freda; era l'aroma/ del salitre feixuc, eren les algues/ sirenes que dormien».

«Eren peixos de bronze/ sota l'aigua, illes d'escuma/ sobre l'hortzó; cors/ movent l'oneig, el vaivé/ de l'amor fins a la platja».

«Era un amor que marxà/ en un vaixell saliner/ el capvespre que plovia;/ era un fantasma, que se'n dugué/ la meva nau, fastasma i salinera/ tot el dia».

«Era la sal del color/ dels peixos, que sense ulls/ el silenci veien;/ era una tarda feixuga/ com el plany, el vaivé de l'amor/ fins a la platja».

I també són paraules d'aquesta poetessa, que com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, hagué d'arrodonir el seu llegat literari a contra rellotge, robant estones a la mort.

«Vaig nàixer a Madrid un vint-i-quatre d'agost. La meva infantesa no són records d'un pati de Sevilla, ni d'un hort clar on creix la llimonera, però fou encara més agradable del que jo, un temps, haguera pogut imaginar. Ara estic lluitant per sobreviure i vèncer la por. Tenc angoixa del temps, sobretot del temps que se'n va marxa enrere, com aquest llibre, que mira també al passat. Vaig estudiar a un col·legi de monges i vaig ser, segons m'han contat, una nina precoç. Als deu anys ja sabia recitar faules de Lafontaine; per això, tal vegada he estat sempre més cigala que formiga, encara que això no vol dir que demà pugui ser més formiga que cigala. I sense saber per què, pens molt en la mort i ho faig amb ressentiment. La meva obra literària és molt breu. Escasses publicacions a revistes, i aquest és el primer llibre que una editorial gosa publicar-me. Als vint-i-sis anys això m'hauria de deixar sense consol. També he estat advocada, professora, venedora a Carnaby Street i altres coses sense la més petita importància». La mort trigaria encara quinze anys a visitar-la.