El vaixell fantasma (1618)

Un estol del Duc de Florència havia salpat d'Itàlia i es dirigia a la península Ibèrica. El vespre abans, alguns mariners havien vist, sobrevolant la mar de Nàpols, una nau fantasmagòrica, el vaixell fantasma, que segons creença de les gents que naveguen, significava un proper naufragi. Com és natural, les autoritats de la nau capitana no n'havien fet cap mena de cas. Les supersticions marineres, deien, només són això, supersticions. Dies després, cinc galeres d'aquell estol recalaven en el moll, a posta de sol. El Duc de Florència feia disparar tres canonades de salutació des de la nau insígnia i els altres vaixells l'imitaven. Contestava tan nodrides salves l'artilleria del bastió de la Porta des Camp, és a dir, del Baluard del Príncep o «Bala Roja». Però els mariners que desembarcaven venien espantats. Aquelles cinc galeres només eren part de l'estol. Una altra nau, la millor de totes, havia naufragat a vint milles de l'illa menorquina de l'Aire. I no mancava qui asseguràs, jurament a la boca, que cavalcava sobre la tempesta, en el moment de l'enfonsament, la visió nuvolosa del tristament famós vaixell fantasma. Ho contava així el Duc de Florència, general de tota aquella tropa, «home molt gran, barba negra, d'edat de cinquanta anys», encara no convençut de l'existència de naus embruixades: «S'esdevingué que, com el sol eixia, s'aixecava una forta tempesta, amb vent de tramuntana, que caigué sobre les naus. Aquell aquiló va voler tòrcer el curs de la sisena galera fins al punt d'encaputxar-li la vela, per la qual força trabucà i va desaparèixer en pocs instants sota les aigües, arrossegant al fons un gran nombre de cavallers i un mestre de Camp, a més dels tripulants.»