Carme MorenoPalma29/05/07 0:00
TW
0

La psicòloga Isabella di Carlo, que destaca per ser la introductora de les Essències Florals a Mallorca i l'editora responsable de la web Davida del doctor Jorge Carvajal, presentarà a partir de les 20.30 hores del proper divendres al col·legi Madre Alberta el seu primer llibre de psicologia, Valores que curan.-Per què elegiu valors com l'amor, la pau, la justícia, la veritat, la gratitud, entre d'altres, com el centre de la proposta?
-La vida sempre està canalitzada per valors. Quan els valors són els del tenir, la vida va en direcció al materialisme i es genera sofriment. La nostra cultura n'és un exemple. Els valors basats en el tenir tenen la seva arrel en l'afecció, l'afecció du a la cobdícia, la cobdícia du a la injustícia i la injustícia du a la violència. Segles de la mateixa roda, segles de guerres, opressió i pobresa, són la demostració més que suficient que el camí és un altre. El camí és el dels valors del ser. Aquests són la real essència de totes les religions, representen una ètica universal a la qual tot ésser noble tendeix de forma espontània. Si naixem de la psicologia que tendeix el pont entre els nostres assumptes quotidians i els assumptes majors resoldrem aquest problema i amb això transformarem la vida en tots els plans.

-És la proposta dels valors del ser una proposta espiritual?
-Espiritual sí, religiosa no. Una psicologia espiritual és aquella que convida a despertar a la responsabilitat i la inofensivitat. Qui és responsable no és dependent, ni victimista, no es dedica a criticar ni a queixar-se. No és deshonest, impulsiu, ni insensible. Qui és inofensiu no fa mal ni per acció ni per omissió. Si aconseguim dissoldre els conflictes emocionals que ens allunyen de la responsabilitat i la inofensivitat sanam la vida, les relacions i en conseqüència la nostra cultura. Res resulta més important que resoldre els nostres bloquejos, sanar les ferides del passat i emergir de l'orfenesa. Quan deixam de viure com a orfes naixem en la posició d'aprenents. Comprenen que les pèrdues, els fracassos, foren el millor que ens pogué passar, perquè perdre els suports de fora és la condició indispensable per néixer a la construcció d'un paradís intern, fet de valors.

-Observant la gravetat de conflictes de la vida pot semblar utòpic parlar de llibertat. Per què ho planteja com a meta?
-Si ni tan sols tenim el somni d'arribar a ser lliures, com ens podrem alliberar? La llibertat no pot ser només la meta, ha de ser el que ocorri en el següent pas. Ens alliberam amb conquestes graduals. Si la nostra psicologia redueix les preguntes essencials de la vida a prendre un antidepressiu, com trobarem respostes? Si no sabem llegir els nostres conflictes, com aprendrem? La meta és créixer fins a fer de la veritat i l'amor una realitat, no és només una cosa realista sinó que és l'honra a la veritat de la vida.