Miquel Ferrà i Martorell29/05/07 0:00
TW
0

El còlera que en aquestes dates es declarava a Marsella feia el seu camí cap a Mallorca, on arribaria a finals d'agost. Afectà molt durament altres punts de la Mediterrània: Malta, Gibraltar, Barcelona, València... Qui ho va dur? Com? Com escrivia Pere d'Alcàntara Penya a un dels seus poemes, commemoratius de tan gran dissort, explicava que

«Els ocellets volen, volen,/
fugen, fugen, de Ciutat:/
L'instint de Déu los avisa./
Ai, mon Déu! Quan tornaran?
Un amic de fora porta/
ferit està ja d'aquest mal./
Per dins Santa Catalina/
se moren molts de malalts...».

Entre el 24 d'agost i el 10 de setembre serien soterrats en el cementiri de Palma les restes mortals de tres-centes cinquanta-dues persones. El dia 12 de setembre es publicava que el port de Palma era declarat infectat de pesta. Això suposava, com ens conta Miquel Alenyar a la seva biografia de Joan Bauzà, la immobilització de persones i mercaderies. Aquell mes d'octubre l'epidèmia passava a la part forana. Entre els difunts a causa del còlera es comptaven persones de cultura, política i comerç d'un cert renom, com per exemple Felip Guasp, propietari de la impremta homònima i editor deDiario de Palma. Els comerciants de prestigi Lluís Schembri Florit, Joan Aguiló «Cera» i Antoni Coll també pagaren amb la vida aquell contagiós mal...

«I la gent umplen d'espant!/
Del Pla del Castell rebota/
la pesta enmig del mercat/
dies de contraban amagada/
segons diu qui manco ho sap...»

Segueix dient el poeta i cerca, tot fent-se oïda del malestar popular, els culpables...

«Les persones que l'entraren/
morint paguen son pecat:/
les persones que ara el toquen/
ben depressa es moriran./
Ja s'alarma tot el poble/
i apedrega els senyalats.../
Tots els malalts es tenen cura,/
que contra els metges estan.../
Combregars de quatre en quatre/
ja es fan fins Sant Nicolau/
i els malalts tot d'una es moren/
amb los ulls ben enfonyats.../
Ja se tanquen les botigues./
Hi ha empreats que se'n van./
Desertes queden les places/
i els carrers desemparats./
Sols se veuen carretades,/
per los camins travessar/
de cadires, matalassos,/
i damunt, dones, infants.../
Què és de trist! Què és de trist!/
La dessolada Ciutat!/
Quan en la nit fan flamades/
els pocs que hi han romàs./
De Sant Miquel, la parròquia,/
ja ha fet setze combregars./
Ai, dins ella hi tenc ma casa!/
El que més estim hi ha!/
Santa Eulàlia! Santa Eulàlia!
Vint n'ha fet en un instant!
Ai! Dins ella hi viu un jove/
que estim com si fos germà!/
Ai! Per dins la Calatrava/
la pesta hi fa molt de matx/
d'un sol carrer en un sol dia,/
desset morts han enterrat...».