Poetes a Mallorca (1875)

Miquel Ferrà i Martorell28/05/07 0:00

La tercera guerra carlista, confrontació civil entre els partidaris del pretendent Carles VII i el Govern espanyol, tingué una durada de 1872 a 1876. Fins al 1874 els carlistes aconseguiren importants victòries a Catalunya i Navarra. Després de la Restauració borbònica, el desembre de 1874, l'exèrcit d'Alfons XII reconquerí les places fortes d'Olot i Seu d'Urgell. Després, el general Martínez Campos va vèncer els carlistes a Montejurra i Estella, ja en el mes de febrer de 1876, i això provocà la fuita de Carles VII. Un grup de poetes catalans, tot volent oblidar per uns dies la tragèdia, quan encara aquesta estava ben encesa, s'embarcà cap a Mallorca i Jacint Verdaguer els dedicà aquests versos:

«A uns poetes catalans viatjant per Mallorca en temps de la guerra civil: Rossinyols del meu país/ que anau a l'Illa Daurada,/ abreviar paradís/ on la pau s'ha arraconada,/ la mar se us mostra amansida,/ vos sia l'aire suau,/ com lo bes de despedida/ de la pàtria que deixau./ La nau vos gronxe amb ses ales/ entre harmonies i olor,/ com un niuet de gigales/ dins un taronger en flor./ Los glosadors de la costa/ la bona arribada entonen,/ i a l'oir el cant de resposta/ de llor i murtra us coronen./ I en los soleis de marina/ vos ombrege amb fruits i flor/ l'olivera mallorquina/ que hi plantà el Conqueridor;/ l'arbre a on se recolzava/ lo Venerable Ramon/ quan l'obra gran somniava/ de la conquesta del món./ I allí, davant sa ombra santa,/ mallorquins i catalans/ com dos rebrolls d'una planta,/ dau-vos per sempre les mans./ Quan torneu a nostra terra,/ porteu d'olivera un brot,/ que ací el monstre de la guerra/ nos ho verdessega tot./ Deueu-ne un brot, i al plantar-lo/ dintre el jardí català,/ si us falta aigua per regar-lo,/ sang del cor se us donarà./ I al deixar en ses boscúries/ els ocellets de l'edem,/ trameteu-nos ses cantúries/ perquè tant no els enyorem./ Mes, que cante aixa Sirena,/ que cante dintre la mar;/ sa germana està en greu pena,/ no pot fer més que plorar./ Sa germa na Catalunya/ n'està plorant dia i nit;/ apar que Déu se n'allunya/ com d'un cor que l'ha traït!».

Aquesta idea d'unió intel·lectual i alhora espiritual apareixia reiterada en altres versos de Jacint Verdaguer, entre els quals, aquelles conegudes estrofes que, referint-se a la figura del Rei En Jaume, diuen: «Ell féu passes de gegant/ de Montpeller a Alacant/ fent la terra cristiana; a Mallorca els sarraïns/ se l'enduien mar endins/ quan ell na féu ma germana.../ Els uní, montpellerins,/ valencians i mallorquins,/ amb la mia vostra història:/ no amb dur jou nos ha lligat,/ sinó amb lo vincle sagrat/ de sa sang i de sa glòria...».