Una agosarada auca (1933)

Experiències líriques de rigorosa profunditat. Sensibilitat moderna, amb una ironia capaç de destruir qualsevol romanticisme extemporani. No era, evidentment, Bartomeu Rosselló-Pòrcel cap rata de sagristia ni cap versificador de l'Oremus. Ben al contrari, ciutadà de soca-rel, poeta integral, és el representant d'una «generació perduda» entre les cendres de la guerra civil. Nascut el 1913 a la senzilla casa que sortadament es conserva en aquest carrer de barri mariner dedicat a Sant Llorenç. Fou deixeble de Gabriel Alomar a l'Institut, dit avui de Ramon Llull. I després, de Carles Riba, a la universitat de Barcelona. Moriria ben jove, de tuberculosi, el 1938, a Barcelona. A la seva Auca de Ciutat ens du per tots els indrets d'una capital provinciana en clau de sempre renovat humor, de vegades humor un poc negre:

«Retorno a les festes llunyanes,/ quan la muralla de ponent/ plena d'estàtues blanques sobre el mar/ incendia la Catedral amb palmeres polsoses/ i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,/ la primera vegada, cosins, amb marineres blaves./ Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda,/ la tarda es clou, la tarda damunt d'un llit d'agost, pots mirar-ho/ des de qualsevol magraner;/ sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,/ dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades!/ vés al jardí, al costat de la marededeueta,/ del safareig cansat de bressar les mateixes fulles,/ hi ha les finestres que tenen el record del suïcida / i del boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se'n/ amb els ulls tacats amb ombres com botons,/ com els botons grocs de les margarides de la Feixina, a la Riera, més avall del Pont de Sant Pere,/ on la muralla no té canons sobre la Plana./ Jo n'hi he posats i enfonsaré els vaixells del port./ Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola./ El pare Vidal, endolat, s'ho mira des de la Riba,/ El Pare Vidal Taüt crida els cuirassats anglesos./ Jaume I, t'ho dic, torna a sortir vestit de blanc,/ i jo et faré portar sobre una tauleta d'eben/ a la sala de rebre de can Robert Massanet,/ i passaràs per l'entrada amb capitells jònics i pluja,/-una casa de senyors, una casa bona, amb criades;/ estaràs dins una botella verda de vi de Binissalem,/ Rei Jaume amb un matalàs d'arena!/ Rei Jaume amb un llençol de pols grisa/ entra per la Llotja! Boters, atureu els martells,/ canteu la cançó de Carmen Flores al Líric./ Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar./ Quadreu-vos,/ carrabiners, saludeu el Capità amb la pistola!/ Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,/ com si fossis el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra...»