Sagarra, premi Fastenrath (1926)

Miquel Ferrà i Martorell19/05/07 0:00

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-id. 1961) era guardonat, el 1926, per la Real Academia Española amb el premi Fastenrath, un guardó de reconeixement a la seva obra i especialment al llibre de poemes, Cançó de totes les hores. Ja la seva producció en vers, caracteritzada per la seva expressió directa i popular i la seva sensualitat, vitalisme i gran riquesa expressiva. El seu primer aplec de poemes data de 1914 i el seguiren El mal caçador (1916); Cançons de rem i vela (1924), com també les peces teatrals Joan Enrich (1918), Cançó de taverna (1922), Fidelitat (1924) i Marçal Prior, aquell mateix 1926. Exiliat durant la guerra civil, va viure alguns anys de fer traduccions. De retorn a Barcelona, tenia gran èxit de crítica i públic amb obres dramàtiques, com La ferida lluminosa, Premi Nacional de Teatre el 1955 i que fou transllada al cinema. Com a novel·lista, publicava ja el 1919 Paulina Buxareu i pocs anys després, Els ocells amics, Cafè, copa i puro i Vida privada.

Visità Palma diverses vegades i el podem evocar en el Gran Hotel, a la plaça de Weyler, avui «Fundació la Caixa», quan va escriure:

«Jo vaig anar al Gran Hotel, que era més que suficient per a enlluernar-me. Al menjador, les dilatades pintures de Santiago Russinyol i de Joaquim Mir m'acabaren d'obrir una gana feroç que ja duia del vaixell, i per fer honor a la pastisseria mallorquina vaig debutar amb mitja dotzena d'ensaïmades que acabaven de sortir del forn. (Es refereix al Forn del Teatre, just davant de l'hotel i que encara existeix, conserva la seva ornamentació de portal i vitrina d'estil modernista). Després de les ensaïmades, vaig descobrir els quartos, tant els senzills com els emborratxats i empolvorats de sucre fi, (que ja es despatxaven a Can Fresquet, allà prop, vora l'absis de Sant Nicolau), i aquella orgia de dolceses i flonjors em convertí en un rebrot d'Ulisses, arribat a l'illa encantada on tot eren glòries i on no existien penes... Del primer viatge a Mallorca, me'n quedà un enlluernament. Després de tornar moltes vegades a Palma he digerit amb més serenor tot el gruix de les seves pedres i la psicologia dels seus habitants. Palma té caires finíssims, que aleshores jo no estava preparat per a interpretar com es mereixien, i confesso que el meu pas fou aquells dies com el d'un borinot inconscient, una mica torrat de tantes atencions».

Contemplar amb serenor les arquitectures de Ciutat i en particular la de l'establiment hostaler on s'allotjava i que presentava un caràcter ornamental ben «literari». Expliquen els professors Santiago Sebastián i Antonio Alonso que «justament el Modernisme vendria a donar personalitat a un edifici tan significatiu com el Gran Hotel, per al qual es demanaren plànols a l'arquitecte català Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), que va fer una rica decoració de les seves façanes, principalment en balcons i miradors, emmarcats, de vegades, amb capricioses motlures. L'ornament presenta àguiles, en rajola blava, blanca i roja, i dues escultures, semblants a les del Palau de la Música de Barcelona, que serveixen per a sostenir la corona de l'escut del Regne de Mallorca».