Miquel Ferrà i Martorell17/05/07 0:00
TW
0

Mossèn Antoni Pons Pastor, nascut a Palma el 8 gener de 1888, d'ascendència sollerica, ingressà en el Seminari Conciliar el 1903 i des de ben jove es va sentir atret per la història i l'escriptura. Essent ja capellà, cursà també les matèries de Magisteri i el 1946 era nomenat membre del Congrés d'Estudis Socials. Dedicat a l'ensenyament secundari, fou cofundador de l'Escola Lul·liana, conferenciant, col·laborador en diaris i revistes, autor de llibres d'història balear i d'altres temes monogràfics. En un dels seus volums sobre el passat de Mallorca ens explica el que sap sobre la torre de n'Eloi o campanar de la catedral:

«Una llarga escala, que fa caragol dins el campanar, condueix, després de pujar trenta-vuit escalons amb no poca fatiga, al replà ample on volten les campanes i n'Eloi, pel seu volum, destaca sobre totes les altres. Sembla que el 1389 existia una campana amb aquest nom i quan els jurats, en el testament, deixen constància el 1554 de més de sis quintals de metall, depositats en la casa de la fundició de la peça buidada, dita Santa Bàrbara, la qual és feta per mà de mestre Joan Salorsena, buidador qui buida n'Aloi i mestre Pere Bonafós. I amb el mateix nom se'n fonia una altra el 1574 pel mestre Cosme Janer... Molta devoció tenien els mallorquins a la campana major de la Seu (un i altre cop reconstruïda) puix que se li atribuïa la virtut de minvar els temporals de vent que tan seguit causaven grans mals als arbres, edificis, collites i vaixells. Igualment, el seu so, feia callar les tempestes de llamps i trons... Els homes que feien voltar n'Eloi, en nombre de nou, rebien el nom d'aloiers i gaudien el privilegi d'exempció del servei militar, això fins a l'època de Felip V i malgrat les protestes dels beneficiaris. Jo també, quan era adolescent, vaig pujar amb alguns amics per aquella escaleta fins al replà de les campanes i quina no seria la meva impressió d'astorament i sorpresa en posar els ulls sobre una calavera, aficada dins una certa obertura, cavada en la robusta paret del campanar...

Sembla que es tractava del cap d'un aloier que descurat, quan feia la seva tasca, rebé de la campanota tal trompada que li fou arrabassat el crani i el llançava per un dels finestrals a la plaça de l'Almoina. Lliçó, aquella, contra els casos d'imprudència... Existeix una segona versió, no tan tràgica pel que fa al seu origen, la qual pretén demostrar que l'esmentada calavera era col·locada en el cim dels túmuls en els oficis de funeral i quan foren definitivament suprimides aquelles cerimònies, aquella fou arraconada en un indret de la torre, lluny de la vista del poble». Les altres dues torres, sobre la façana principal, foren aixecades en estil neogòtic després del terratrèmol de 1851 i enlairen les seves fletxes fins als seixanta-dos metres.