Miquel Ferrà i Martorell16/05/07 0:00
TW
0

Tot fent venir bé les dates, deixau-me seguir amb el tema anterior, és a dir, parlar entorn de la figura de Mateu Obrador. Maksimilian Voloshin (Kíev, 1877-Koktebel, 1932) fou poeta, aquarel·lista, artista gràfic, crític d'art i traductor. Estudià a la Facultat de Lleis de Moscou del 1895 al 1898, institució de la qual seria expulsat a causa de la seva participació en els desordres estudiantils; llavors fou enviat a Tashkent el 1900. No va estar d'acord amb aquell destí, fugí a l'Europa occidental i s'instal·là a París. Allà va viure fins el 1916 i només abandonà en tot aquest temps la capital francesa per a fer alguns breus viatges d'anada i tornada. Interessat per les místiques medievals i en particular per l'obra de Ramon Llull, decidí, el 1901, recórrer en un llarg itinerari que passava per la França meridional, Andorra i Catalunya, la ruta que portava a Mallorca. Ho va fer acompanyat, jo diria ben acompanyat, per les artistes Elizabet Davidenko, Alexandra Kiseleva i Elizabet Kruglikovoi. Feren camí a peu, a cavall i en vaixell. Ens explica Llorenç Vich en un dels seus articles que Maksimilian, en una carta adreçada a sa mare, el poeta deia clarament que mai a cap altre lloc havia vist tanta bellesa junta i esmentava les oliveres seculars, els fassers, els cactus, els penya-segats, els pins, les alzines i la mar.

Però una de les seves intencions en trepitjar terra mallorquina era la de posar-se en contacte amb Mateu Obrador, que consideraven gran especialista en la vida i obra de Ramon Llull. Aquest no dubtà a atendre el millor possible el grupet de russos. Els mostrà els llocs lul·lians i els explicà tot el que entorn del Doctor de la Barba Florida els podia interessar. Però Voloshin era cul de mal seient i mai no es cansava de viatjar potser amb aquella curolla de tocar de prop el misticisme. Va recórrer diversos països orientals, l'Àsia central, Itàlia, Grècia... La seva filosofia espiritual es basava en l'amor per a cada ésser, sense distincions, i per això, de retorn a Rússia, no va voler prendre partit en la guerra civil de 1918-1921, puix que donà assistència humanitària a soldats Rojos i Blancs. La seva altra gran curolla fou tenir una casa a Koktebel, on viuria des del 1916 al 1932, bastida i disposada al seu gust. Diu un dels seus biògrafs que Maksimilian «adoptà Koktebel com la seva llar espiritual, és a dir, com el seu propi santuari. Hi esdevingué un home amplament respectat pel seu caràcter de savi amb generosa perspectiva. Es pot dir que Koktebel l'adoptà, i la gent l'assenyalava com el millor dels seus ciutadans, tot i que era barbut i es vestia de manera humil. Allà estant, el 1918, escrivia aquests versos: 'I sobre el penya-segat, reclòs per les ones de la badia, vent i destí en conjunció, han fet a cops de cisell el meu rostre...'».