Can Joan de s'Aigo (1700)

Miquel Ferrà i Martorell14/05/07 0:00

Hem de creure que la més famosa xocolateria i gelateria de Mallorca va ser fundada la primavera de 1700? I per què no? Situat rere Santa Eulària, avui dia en el carrer de Sans, ha volgut conservar el seu caràcter dinovè i romàntic. Ripoll fa una senzilla semblança del seu fundador. «Can Joan de s'Aigo es fundà cap al 1700, quan per gelar no es podia disposar d'altra element del que ens donava la naturalesa i els treballs esforçats que, d'hivern, feien uns homes sofrits o els nevaters. A finals del segle passat (XIX), l'Arxiduc encara podia dibuixar cases de neu, lloc on s'apilonava aigua sòlida que havia caiguda durant l'hivernada per certs i determinats indrets. Llavors era necessari dur-la a Ciutat. Un d'aquells homes era el fundador de la dinastia més llarga i acreditada de botillers que ha tengut Mallorca: Can Joan de s'Aigo.

A mitjan segle passat (1860) prengué l'explotació mestre Mateu Jaume, nascut a Sóller, casat dues vegades...

Mateu Jaume és autor d'un receptari, Llibre de Gelats i Quemuyars (1884-1885), on presenta la forma de fer els productes que eren despatxats en aquell establiment. Però no descuidem la xocolateria, servida en els dies freds de l'hivern, i de la qual és complit aplec el llibre de receptes de Can Esteva (1862), proveïdor de la reial casa i amb local aleshores situat en el carrer dels Socors, 46. Allà, a més de fabricar-hi xocolata a la pedra, s'hi produïen dolços, pastes, confitures, torrons, licors i anissats...

Un dels que tastaren una mica de tot allò fou el poeta català Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985), el qual, en la seva composició Record de Palma, dedicada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, glosava:

«Ombres a trenc de vespre,/ a hora baixa,/ per sedes, boira, passos/ que s'amaguen/ al fons d'aquella xicra/ escantellada,/ en esbravats rasclums/ de xocolata.»

«Inici de campana/ sempre més lluny. Desvetlla/ el vent terral molt lentes/ fresses de camp. Enlaire,/ llums en reglera, ciris/ de processó de posta».

«Damunt Ciutat, parades/ ales, estiu. Tortugues/ caminen el silenci/ de l'aigua. Cau el vidre/ de la pluja difícil».

I encara més records, alguns dels quals ens podrien trametre als dibuixos xinesos de la «loggia» de Can Solleric, en el Born, mentre que d'altres als barris extrems d'una Palma que volia sobreviure al provincianisme de si mateixa:

«Son Espanyolet: a penes/ esquinçades paraules,/ l'oblit, vestigi / d'adreces/ de velles cartes».

«Un om, alguns oms/ alçaven/ morts brancatges/ al carrer sense nom,/ gairebé sense cases,/ cor enllà de cançons/ esborrades».

«A poc a poc/ la bruta, llarga/ ungla de mandarí/ xinès raspava/ desdeny, prims llavis,/ or, esperances,/ ample dolor,/ el meu groc mal,/ la imatge».

Potser massa trist aquest pressentir la presència de la mort.