El temps damunt Apamea

Escric això damunt el full encara fresc de la visita -de la revisita, cal dir- a la ciutat siriana d'Apamea. Des de l'hotel de sempre a Hama, prop de la Torre del Rellotge, s'ha d'agafar un taxi per arribar a la nova estació de minibusos que van al poble de Suqeilibiyya. Quan s'arriba cal espavilar-se per trobar algú que et dugui a Qala'at al-Mudiq, el poble emmurallat que s'aixeca al cim d'un turó. Des de Hama fins aquí el camp lluu tapat de verdor, amb grups de gent que treballa la terra compassadament. Des del poblet fins a les runes encara hi ha uns quants quilòmetres que es fan fàcilment perquè aquí i allà ja van sortint rastres del passat, pedres que formaven part de la ciutat esplendorosa que un dia omplia el redol i que, malgrat els treballs arqueològics que s'hi van fent, encara s'amaguen molts secrets. Són parts de la història començada fa uns dos mil tres-cents anys.

Quan s'arriba al «cardo», el carrer principal que va de nord a sud amb una extensió de dos quilòmetres, un va caminant per damunt l'empedrat que ha aguantat milers d'anys. Es mira la perfecció de les columnes i es queda embadalit davant l'obra. Es deixen de banda les dates i les històries de noms i personatges. Un dia aquest carrer i tots els seus voltants estaven plens de gent. Plens de vida, de riquesa, de cultura i de forasters que hi arribaven per negocis o per plaer. Ara n'hi arriba, de gent. Però només entren un centenar de metres, fan fotos i se'n van. Massa pedres! Aquest és el moment d'asseure's a l'ombra d'una figuera, beure un tassó de te i mirar i mirar i mirar. Tot, amb la vida, és d'una gran fragilitat.