Albert Camus estrenava la seva obra de teatre «Calígula», on entre altres aspectes de la Roma antiga evocava el mite de les bacants. Les bacants que retrobava a Ciutat de Mallorca en una altra avinentesa. En el segle XVII, a Mallorca estant, una gran onada de puritanisme inquisitorial ofegava qualsevol llicència eròtica. I tanmateix, algun poeta, algun escultor, algun pintor, se'n sabia sortir, tot posant a la vista de tothom, dissimuladament, el que el seu esperit humanista i la seva visió sensual demanaven. És el cas de les bacants, desfressades de cariàtides, que decoren quatre punts de la portada de l'església de Sant Francesc. Sortides de les mans i del cisell de l'artista navarrès, de formació italiana, Francesc de Herrera, insinuen més nudisme que les pròpies cariàtides d'Erecteion, de finals del segle V abans de Crist a l'Acròpolis d'Atenes.
És precís indicar que en aquesta luxosa gamma escultòrica de Sant Francesc, desplegada amb gran profusió sobre la seva façana principal: la riquíssima rosella barroca i l'arc de la porta en capçalada per un Sant Jordi magistral, els nombrosos angelets i angelots, els personatges franciscans, els sòcols i mènsules amb relleus grecorromans, les capelletes amb volta de copinya, els motius vegetals i florals, els núvols de l'apoteosi mariana central, les simbòliques garlandes que ho emmarquen tot... les quatre belles i joveníssimes bacants evoquen, al cap i a la fi, els esquemes màgics de la llibertat literària. Els «peplum», aquestes túniques sedoses, blanques, quasi transparents, sense mànigues, embotonades a un punt de l'espatla, constitueixen la seva vestimenta, amples, en moviment, tot deixant dins la seva natural nuesa braços, aixelles, peus, cames. Al·lotes de perfil grec o de cànon clàssic, ens deixen veure les seves cabelleres mogudes pel vent i insinuen sense pudor, pits, cintura i malucs. En resum, un regal que Herrera ens va fer i es va fer, el qual, no degué passar desapercebut al gran escriptor francès-algerià Albert Camus, d'ascendència menorquina, i que visità aquest temple, admirà la capella de Ramon Llull i el seu mausoleu, trepitjà les lloses del claustre conventual i contemplà les teulades de Palma des de la balconada del seu campanar, un altre exemple de barroquisme pràctic. Observem nosaltres també la torre, amb la seva desena de cossos de dos metres d'altària i encara, un templet cimal amb doble cúpula. Magnífic campanar amb xarpelleres a la part inferior i grans arcs finestrals de mig punt a la zona superior.
Però Camus preferí, finalment, el claustre: «Jo passava també llargues hores al petit claustre gòtic de Sant Francesc. La fina i preciosa columnata exhibia aquell hermot color groc daurat dels vells monuments espanyols. Dins el pati hi havia llorers rosats, pebrers bords, un pou amb ferro forjat al coll i del qual penjava un gran cullerot rovellat. La gent s'aturava a beure-hi. A vegades encara recordo el so, claríssim, que feia el cullerot al tornar a caure damunt la pedra del pou. No obstant, no va ser la dolçor de viure el que aquell claustre m'ensenyà».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.