Miquel Ferrà i Martorell10/05/07 0:00
TW
0

L'escriptora francesa Magdeleine Parisot ens explica que «tot travessant una placeta arribam tot dret al carrer de Sant Miquel on s'aixeca l'església homònima, mesquita en el seu origen i que els conqueridors transformaren en santuari cristià. Això s'esdevingué quan l'entrada del rei En Jaume a Palma, i allà mateix fou celebrada la primera missa per a les tropes victorioses. Conserva un hermós portal del segle XIII. A l'interior, dins la primera capella després de la porta lateral a la dreta, és de veure la imatge de la Mare de Déu de la Salut que ornava la popa de la nau reial i que es guarda en bell tabernacle de marbre blanc amb columnes salomòniques...». Però res ens diu aquesta viatgera de la torre campanar, potser la més carregada d'històries, tristes històries, de tota la ciutat.

Aquesta robusta construcció, els cossos de la qual només reben la llum solar que es filtra per les seves xarpelleres, com en el relat del comte de Montecristo, fou una presó en els segles XVII i XVIII amb tota la tètrica dramatúrgia que això implica. Un cos de guàrdia format per un algutzir reial, un cap de guaita i un vergueta(?) impedien als presos tota idea de fuita. La sala calabós es troba situada a la cambra mitjana del campanar i s'hi accedia per dues bandes, una escala de caragol o a través del cor, pujant per l'antiga trona fins al sostre de les capelles de l'epístola i, finalment, passant per una porta ogival. Així ens ho expliquen els investigadors M.Bernat, E.González i J.Serra en les pàgines d'un interessant treball. El descobriment en els anys 70 del segle passat i en els murs del recinte de nombroses inscripcions fou decisiu per a ressuscitar una dissortada pàgina de sofriment humà. Els presoners dibuixaren en la pedra de la paret un calvari, una mena de peix, un vaixell i les lletres dels seus noms, més o menys capricioses, i en general, males de llegir. Els soldats Sebastià i Tomàs del II Regiment de Llancers de la Guàrdia; el caporal d'Urbans Roque Martínez que havia deixat la ciutat de Sòria el 27 de setembre de 1726; el dragó del Regiment d'Innsbruck Ventura Foxà, que havent entrat el 2 de mars de 1706 en el calabós, l'abandonava el 19 de mars d'algun temps o any després... Altres noms, Pere Niegram, Pep Palop, Finia Barceló, Francesc Soler, Josep, Ferragut... Altres deixaren un missatge molt més clar: «El 15 de novembre de l'any 1701 estigué pres Jaume Suau de Moscari. Però s'hi afegeixen: Gaspar Planes i Miquel Janer... Finalment, entre altres inscripcions indesxifrables, un captiu amb vena poètica, Filippo Antonini, que procedia de Roma i que en aquells mateixos murs, en data de 1619, temps de capa i espasa, es criví: «Pazienza, o mia sorte se il ciel mi permette/ che io patisscha desdicce ogni giorno piu forte». Paciència, que la meva sort, si el cel m'ho permet, sigui la de malgrat passar per patiments, em trobi, de cada dia, més enfortit. O encoratjat.