El gran pintor mallorquí Guillem Mesquida es trobava a la Venècia generosa en art que descrivia, magistralment, Leon Galibert: «La república de Venècia, el mateix que la de Roma, deu la seva glòria i durada al particular vigor del seu caràcter i del seu geni: fundada per uns pocs refugiats, enmig dels aiguamolls de l'Adriàtic, la veim aixecar-se a la categoria de potència política i a una prosperitat mercantil desconeguda per a la major part dels Estats antics...». I és a Venècia, aquella Venècia senyorial, que Mesquida pinta una quarantena de retrats, entre els quals el del cavaller mallorquí Nicolau Dameto, que es trobava aleshores en aquella ciutat. Havia estat a Roma abans i passà a Bolonya després. Artista viatger que ens sorprèn amb les seves anades i vingudes, amb la seva empenta que mai no s'atura.
Guillem Mesquida i Munar, l'Apel·les mallorquí, nascut a Palma el 1675, fill del mercader Francesc Mesquida i de la brodadora Margalida Munar, semblava, als ulls dels seus progenitors, potser per la seva natural bonhomia, destinat a la vocació religiosa. Degueren influir, sobre ell, en aquest sentit, des dels set anys, edat en la qual va rebre la tonsura. En tenir-ne divuit embarcà cap a Roma, on va fer una estada de cinc anys i allà fou deixeble de Carles Maratta, autor entre nosaltres conegut per haver realitzat el quadre de la Mare de Déu del Gonfaló, conservat a l'església de Santa Eulària. Un altre artista amb qui estudià Mesquida a la Ciutat Eterna fou Benedetto Luti. Amb una energia i inspiració notables, dintre d'aquell període romà, pintà Mesquida cinquanta-set quadres. No menys activitat dugué a Venècia i Bolonya, amb pintures on el mallorquí pot esser destacat no només com a expert i fidel retratista, sinó també en tota mena de temes mitològics i religiosos. Tornarà a la seva illa nadiva després de disset anys de molt activa absència. Aquí treballarà per a diverses cases nobiliàries i l'estament eclesiàstic, això sí, menys d'un any, puix que el 1911 retornava a Venècia. Allà s'enamora i es casa. La seva esposa és Elisabet Massoni, de la noblesa veneciana i alhora d'una família originària de Flandes. D'aquella unió nasqueren cinc fills, un al·lot i quatre nines. El 1723 Maximilià, Elector de Baviera, el nomena Pintor de Cambra de la seva Cort. Hi restaria fins el 1726, l'any que morí el seu protector. Llavors, el fill de Maximilià, Climent August, que era Elector i Arquebisbe-Bisbe de Colònia, el féu també Pintor de Cambra, on el mallorquí es mostrà igualment prolífic amb gran nombre de llenços, a més de decorar casals de govern i gent de marcada importància.
El 1739 el pintor decideix tornar a la seva Mallorca. Tenia ja seixanta-quatre anys però aquí estant, amb renovat vigor, reprengué la seva producció per a palaus i esglésies. Els personatges de les pintures que coneixem són eminentment literaris, puix que han brostat dels llibres clàssics: Cèfir i Flora; Europa raptada; Diana i Eudimió; Angèlica i Medor, Bacus i Ariana... però també ens narra escenes bíbliques, aventures de caça i vides de sants (Catalina, Jeroni, Magdalena, Verònica...) En el carrer dels Àngels, cap de cantó amb el carrer d'Ecce Homo, es conserva la casa on morí. Una làpida ens recorda la data: 27 de novembre de 1947. Elisabet Massoni, la seva vídua, visqué encara en aquell edifici, un any i quatre mesos.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.