Miquel Ferrà i Martorell30/04/07 0:00
TW
0

«A darrere Santa Eulària/ s'ajunta un famós congrés/ d'il·lustres aiguardenters/ que perden es calendari./ Allà tenen dins s'armari/ botella pròpia ets vocals/ amb un arxiu de barrals/ que perpetua ses actes/ i conté los Sagrats pactes/ dels bevedors immortals.» En realitat, una argúcia del glosador convertí en qualcom darrere Santa Eulària el que era «davant» del mateix indret. Es tractaria de la taverna de Can Gil, a la dreta, segons entram al temple, de la gran façana que avui encapçala l'altíssim campanar amb la seva agulla neogòtica. Com si es tractàs d'un recordatori, sobre la casa plurifamiliar que substituí aquell establiment de vins i licors, hom hi pot veure les escultures, de factura classicista, obra d'Antoni Font (Palma, 1905-Id. 1984), que representen l'alba, el migdia i la posta de sol. Curiosament, els tres moments evocats pel versista-bevedor anònim del «Poema satíric contra el vici i mala costum del beure». Allà, l'anomenada «Junta de Bumetes», animada tertúlia: «La noblesa de tal Junta,/ pujant d'escaló a escaló,/ de bevedor en bevedor/ fins a Noé se remunta./ Diuen que en virtut despunta/ el qui a fer licors s'enginya./ L'aigoder té eterna rinya/ i tots amb cor vertader/ adoren baix de dosser/ aquell qui plantà la vinya.»

Aquesta aventura tenia noms propis, la majoria d'advocats ciutadans. Els missers Rafel Mir, Andreu Sard, Marià Garcies, Guillem Ferrà, Josep Vallespir...

«Mir, es primer President,/ un homo molt ben plantat;/ però sempre el veig negat/ nedant per dins aigordent./ Sols demostra gran talent/ quan se tracta de menjar,/ i també es pot proclamar/ llatinista de resolis,/ que a repetir tibis solis/ gosa an es frare d'es pa.»

Hi podem afegir el metge Seguí, el doctor Aigocuita.

I enfront d'ells, com una crítica, interpretada entre d'altres pel Doctor Pere Campins, Promotor Fiscal de la Inquisició, l'ombra d'aquella parròquia primada, amb murs del segle XIII, es projectava severa sobre la taverna. Tres naus, girola i una autèntica exposició d'art sacre, devien ser, als ulls dels devots, la cara oposada al semisoterrani amb voltes perfumades amb alcohol etílic i bótes carregades de teranyines. Actualment, volem pensar que les terrasses de la plaça, amb taules i seients dels diversos bars i cafeteries, segueixen la tradició d'aquell estat de dolça bauxa.

Com un sentinella, la gran torre de Santa Eulària, màrtir, que data del 1893, feta segons plànols del Marquès de Vivot, Joan Miquel Sureda i Verí, segueix vigilant els amics de passar-ho bé lluny de les fosques penitencials.

«Que digui tothom, postrat,/ com diu el just com se mor:/ em pesa de tot mon cor/ del temps que un poc clar he estat./ No hi ha res com morir gat./ Que sempre torbada sia/ d'aiguardent i malvasia/ la nostra feliç memòria/ i que gosem en la glòria/ d'una eterna moixeria».