«Au plaisier de Dieu» (1974)

Miquel Ferrà i Martorell25/04/07 0:00

Jean d'Ormesson, escriptor memorialista, publicava a Editions Gallimard, de París, la seva obra Au plaisier de Dieu, és a dir, quelcom semblant a «per la gràcia de Déu», tot fent referència a la seva vastíssima família de l'alta aristocràcia europea, entre els membres de la qual, del llinatge dels Wittgenstein, hi han figurat dos prínceps. Un altre príncep, Alexandre Petrovich, va pertànyer a la branca russa. Altres branques familiars estenen la genealogia a Anglaterra, Bohèmia, Bretanya i diverses regions de França. Juan d'Ormesson, nascut el 1904 i mort a finals de segle, viatjà, en companyia del seu cosí preferit Claude, per Itàlia, Grècia i Espanya. En una d'aquelles singladures visità Mallorca. Havia restat orfe de pare als catorze anys. Deixeble de Jean-Christophe Comte, prengué un cert interès vocacional per la literatura de testimoni. Tenia, així i tot, una salut deficient que s'agreujà quan fou deportat a Auschwitz pels nazis. Tot fent la lectura de l'obra que comentam, que és apassionant, toparem en el capítol IV amb un curiós episodi, igualment «familiar», de la guerra civil espanyola i que fa referència al seu estimat cosí:

«Un bon matí de 1936 ens assabentam que els meus cosins Claude i Philippe han marxat tots dos, camí d'Espanya. Se n'han anat junts. Travessen França. Sopen cara a cara a una fonda de Tolosa, des d'on envien al meu avi una carta postal signada per tots dos. La postal ens informa sobre les seves intencions. Sobre la seva signatura, Claude ha escrit: No passaran. I Philippe sobre la seva: Passarem. I llavors es separen. Entren a Espanya i cadascú s'uneix als seus. Philippe es tanca en l'alcàsser de Toledo vora el coronel Moscardó i encara troba la manera, a l'interior de la fortalesa, de procurar-se algunes dones i seduir-les. Claude combat amb les brigades internacionals a la serra de Terol. Passa alguns dies a la casa del duc d'Alba, requisada i ocupada pels milicians madrilenys. En aquesta mateixa mansió s'havien allotjat Pierre i Ursula, durant una o dues setmanes, per invitació del duc, això vers 1926. Claude es trobà amb els mateixos mobles, els mateixos admirables quadres que li havia comentat el seu germà, el mateix ós gegantí, amb, entre les urpes, la mateixa safata, suara buida, per a les targetes de visita, i la vella cuinera andalusa que no havia volgut fugir... El més sorprenent de tot aquest afer, és l'actitud del meu avi. El cap de família s'imposa, dins ell, al partidari. Quan algú li demana per Philippe i Claude, contesta amb calma, i gairebé sense torbar-se, com si es tractàs d'una d'aquelles partides de cacera que tan familiars ens eren, d'una mena de turisme de xoc, d'un concurs hípic quelcom arriscat: Doncs sí, dos dels meus néts se n'han anat a Espanya. Però no van per la mateixa zona. Philippe resultà ferit a un braç, però tots dos tornaren a temps de canviar de guerra i ocupar-se de la nostra.»