El bisbe leprós (1926)

Una visita al Palau del Bisbe, amb la seva portada barroca, el seu pòrtic d'arcs rebaixats, el seu pati, les galeries, la part marítima sobre muralles, la garita de Gaudí, l'oratori gòtic de Sant Pau, el museu, el jardí, els escuts de pedra, els retrats dels bisbes... Tot plegat ens convida a fer memòria de tots aquells personatges que portaren la dignitat, i el que és pitjor la responsabilitat, de la mitra, tant dins Mallorca com fora de l'illa. Fra Joan de Déu (1484), fra Antoni de Ginebrada (1392), Antoni Pou ( 1563) i Manel Rubio (1759), nascuts aquí i que foren arquebisbes, respectivament, de Sicília, Atenes, Mirra i Mèxic. Prelats illencs arreu del món foren també Pere Beltran (Tuy), Bartomeu Esteva (Gràcia), Bernat Font (Canàries), Joan Jubí (Constantina), Rafel Llinàs (Anatòlia), Miquel Morro (Bugia), Francesc Thomàs (Lleida), Francesc Safortesa (Siracusa), Mateu Colom (Osca)... sense deixar de banda els cardenals, també mallorquins, Nicolau Rosell, Pere Serra, Jaume Pou i Antoni Despuig. I de tots aquests mitrats, potser el més significatiu, amb càtedra a la pròpia terra, Bernat Nadal i Crespí, natural de Sóller i de qui hem de parlar amb més detall en un altre moment. A tots aquests personatges, el literat alacantí Gabriel Miró i Ferrer (1879-1930) n'hi va afegir un de ficció: Monsenyor Salom, bisbe d'Olesa (Oriola), que patia greus ulceracions a la pell i passava per sant penitent a la vista dels seus feligresos. La família del Lòritz, familiars de Sa Il·lustríssima, mengen «concos» d'Inca i no dubten a dir que «Olesa i Mallorca són els obradors de la nostra felicitat»...