El cisma o desgavell papal (1406)

Miquel Ferrà i Martorell20/04/07 0:00

Cinc personatges eclesiàstics es disputaren, durant les primeres dècades del segle XV, la corona papal: Gregori XII (1406-1454), Alexandre V (1409-1410) , Joan XXIII (1410-1417), Benedicte XII (1417-1423) i Climent VIII (1424-1454). Només el primer fou considerat, passada la tempesta política i religiosa, pontífex legítim; la resta passarien a la història com a antipapes. Quan abdicaren els rivals de Benedicte XIII, Gregori XII i Joan XXIII, aquell pensà que seria el papa veritable i únic. Però el Concili de Constança no només li girà l'esquena sinó que també instruí contra ell un procés, i el deposà i condemnà. Pere de Lluna, que aquest era el seu nom, es refugià a Penyíscola, tot declarant que l'Església seguia essent ell. Visqué en aquell gran penyal murallat, en el castell, prop de set anys i poc abans de morir, el 1423, creà quatre nous cardenals. Després, tres d'aquests, amb el consentiment del rei d'Aragó, elegiren papa un canonge de València que havia nom Gil Sánchez Muñoz, que pontificaria amb el nom de Climent VIII. Trobareu la seva tomba en el centre de la Sala Capitular de la Seu i això és perquè renunciant a la tiara, moria bisbe de Mallorca el 1449.

D'aquell malestar, d'aquelles lluites, d'aquell «Schisma barcinon um», que és com l'anomenaren els italians, se'n va fer ample ressò la poesia de Pedro López de Ayala (Vitòria, 1332-Calahorra,1407), que a la seva obra fonamentaRimado de Palacio, glosa: «Quan sant Pere apòstol semblava perir/ dins el seu vaixell, estant a la mar/ per aquell gran vent que veié recréixer,/ amb gran veus l'ajut de Déu va cridar.../ Ajunta a un sol indret els de la contesa,/ en lloc segur, tots els cardenals,/ i sos arguments, i en facin debat,/ i ens donin un papa, fi de tots els mals;/ i els prínceps i senyors reials,/ fer això fer siguin reclamats,/ que sigui ja el cisma cosa passada,/ puix que mai no havíem tingut cosa pitjor./ Que sigui francès, si voleu de l'Hongria,/ si ho preferiu, d'Espanya, o potser alemany,/ si el desitjau anglès o de la Llombardia,/ o encara escocès, o tal volta català,/ amb tal que sigui cristià,/ i en pocs dies proclamat,/ per tots els reis acceptat./

Mentrestant, guardem silenci/ i callin totes les disputes/ puix que Déu els veu les intencions/ de cadascú per llur profit:/ un que vol ser bisbe, l'altre cardenal,/ altra gran dignitat un tercer demana,/ sense esperar que la nau sigui en la ribera/ tan trencada de peces que això no li cal./ Que Déu demandi per sa sentència/ a qui sigui de l'afer desbaratador./ I jutgi cadascú segons sa consciència,/ i perdoni els simples si és per error...» ^