Miquel Ferrà i Martorell17/04/07 0:00
TW
0

El casal, en el carrer de la Pau, sobri, solemne, amb arrels monàstiques i medievals, conserva encara quelcom del segell prussià dels homes que l'ocuparen. Els seus trespols havien estès durant anys les petjades d'uns monjos i molt després, quan el casal ja era habitatge seglar, els sorolls eren de botes que hi ressonaven militarment: les dels Weyler. El més famós personatge que féu vida sota aquell sostre és sens dubte Valerià Weyler i Nicolau, marquès de Tenerife i duc de Rubí (Palma, 1838-Madrid, 1930), que exercí ja en el cim de la seva carrera molts càrrec importants, com per exemple de capità general de les Canàries de 1878 a 1883, de les Balears de 1883 a 1886, de les Filipines de 1888 a 1893 i de Catalunya de 1893 a 1896. Els anys 1896 i 1897 va combatre amb gran duresa la insurrecció cubana, cosa que facilità una decidida intervenció per part dels Estats Units. Després de la pèrdua de les darreres colònies a Amèrica i Àsia, fou, diverses vegades, ministre de la Guerra i capità general de Catalunya, on va reprémer els fets de la Setmana Tràgica. Fins aquí qualsevol enciclopèdia. Un personatge, per tant, odiat en els cercles internacionals i amb partidaris entre els grups conservadors o militaristes de Madrid i Mallorca.

Aquesta visió del tal Nicolau, per a alguns ben sinistre, contrasta, evidentment, amb la de son pare, Fernando Weyler Laviña (Madrid, 1808-Palma, 1879), metge i coronel de l'Exèrcit. Llicenciat en medicina el 1829, marxà a París per fer pràctiques en els hospitals francesos i quan retornà, féu el seu ingrés com a cirurgià de l'Exèrcit. Destinat, primer, a les Filipines, i després als hospitals militars de Barcelona i Granada, passà finalment al de Palma i aquí estant, féu nissaga. Es casà amb una senyoreta del llinatge dels Nicolau i, fruit d'aquest matrimoni, seria l'esmentat Valerià. El seu mèrit principal és haver contribuït no només a la salut pública, sinó també a la ciència i la cultura. Els seus llibres i traduccions sobre botànica ja li donen un lloc important en els prestatges d'aquesta especialitat. Hi ha també una topografia fisicomèdica de les illes Balears i llibres i opuscles sobre temes ben interessants com l'evolucionisme, la història de les forces militars a Mallorca, la demostració sobre la falsedat d'Avicena... Però no hi podia mancar, entre tanta escriptura, el caire literari, del qual n'és el més clar exponent l'obra en castellà, com tota la seva producció, titulada: Raimundo Lulio juzgado por sí mismo, o, consideraciones crítico-científico-comparativas sobre varias de las doctrinas que procesaba este iluminado doctor, según se leen en sus numerosos libros.

El 1859, en esclatar la guerra d'Àfrica, fou mobilitzat. Aprofità aquella aventura èpica, segurament no desitjada, per estudiar les plantes nord-africanes i la topografia de l'imperi marroquinès. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia i un dels primer socis de l'Ateneu Balear. Contemplant l'entrada de Can Weyler, el pati, la gran escala, la sala gòtica i la façana, amb les seves finestres columnàries, és a dir, la penombra urbana de segles, hom ha de pensar que mentre les espases es rovellen mudes, els llibres segueixen parlant.