Mateu Josep Bonaventura Orfila, químic i metge menorquí (Maó, 1787-París, 1853), nacionalitzat francès, autor deTractat dels verins trets dels regnes mineral, vegetal i anima o Toxicologia genera (1813-1815). Autèntica autoritat en aquesta disciplina de la química, fundador de la toxicologia, metge famós arreu de França, fou requerit per les autoritats judicials per a formar part dels testimonis en un judici, el més sensacionalista de l'època, contra una famosa enverinadora, Madame Laffarge. Sens dubte, les anàlisis de sustàncies verinoses trobades en els cadàvers, pogueren enviar a la presó la tan lluciferina dama. I tanmateix restà a París la psicosi, la por de la gent, la manca de sossec dels que anaven pel carrer i que recordaven els assassinats d'aquella dona hermosa que per a més desconcert del públic, a simple vista, semblava innocent i desvalguda. No és estrany que algun temps després es donàs, com contava el diari Le Messager, la següent historieta urbana:
«A la galeria d'Orleans era molt nombrosa abans d'ahir l'afluència de curiosos i gents desocupades, quan encertà a passar per aquell indret una jove i elegant senyora, els aires i maneres de la qual donaven a entendre que pertanyia a una casta distingida de la societat. De cop i volta, un jovencell, que segons sembla l'anava seguint des de feia estona, s'exclamà, assenyalant-la amb el dit: -Mirau-la, aquesta enverinadora! Que! No la coneixeu! És Madame Laffarge, que gràcies a la seva bona estrella, i malgrat la sentència, ha estat posada en llibertat! I tot seguint els seus atacs verbals contra la senyora, seguí aquell individu sostenint que es tractava de Madame Laffarge. En uns instants es va veure la senyora tota envoltada per la gent, i, protestant contra aquell desagradable quid pro quo, assegurà que ni tan sols coneixia la persona de qui s'estava parlant. Però la multitud que l'assetjava es va obstinar a no voler donar crèdit a les seves negatives: ni amb les llàgrimes i els sanglots de la dissortada senyora n'hi hagué prou per a desenganyar la gent. Tanmateix, la desesperació de la víctima d'aquella comèdia anava en augment: als plors els seguí un atac de nervis, i la desventurada caigué per terra desmaida; però la gent estava tan amuntegada que era impossible donar-li ajut, puix que ni el personal de seguretat no ho aconseguia. Fou precís cridar la policia municipal i només així pogueren esser dispersats els curiosos i auxiliar la senyora, que fou portada inconscient al cos de guàrdia. Allà li prestaren totes les atencions necessàries i quan recobrà el sentit, el comandant de la guàrdia la féu anar acompanyada a casa... Gairebé no hauria passat mitja hora, quan unes deu o dotze persones que formaven part dels curiosos assetjadors de l'esmentada senyora, tornaren a la galeria d'Orleans, i començaren a cercar, cadascuna pel seu costat, una agulla d'or, un diamant, una cartera, un mocador de l'Índia, una capsa de rapè... Aleshores ja ningú no pogué dubtar que tot allò formava part d'una comèdia inventada per alguns lladres per tal de netejar les butxaques dels curiosos, tot aprofitant el soroll i empentes d'aquella escena...»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.