La història d'en Nadalet (1417)

TW
0

Els que estimen la literatura medieval, no poden passar per davant del convent i l'església dels Caputxins i de la zona on hi hagué abans la presó sense recordar fra Anselm Turmeda (Palma, 1355-Tunis, ca 1423) i la seva narrativa, amb un clar precedent a La Disputa de l'Ase del relat «picaresc», tan famós en els dies del Renaixement, com han restat famosos els seus personatges, Estebanillo, Justina, Lozana, Lazarillo, Rinconete, Cortadillo... i que de la mà de l'aventurer Simplicíssimus transcendiren llengües i fronteres. En aquest cas es tracta d'un «pícaro» mallorquí:

«Hi havia en aquell temps un bell galant rufià, al bordell, el qual s'anomenava Nadalet, bell home de sa persona, ben fet i proporcionat de tots els membres, gentil i polit. I anava sempre tan gentilment vestit que, qui el veia, no hauria pas dit que hagués estat rufià, sinó més aviat algun bon mercader. Aquest Nadalet tenia una amiga al bordell, anomenada Francina, dona molt bella, jove i gentil, i que havia estat jueva. S'esdevingué un dia, festa de Nadal, que l'esmentat Nadalet, jugant a la gresca, perdé els seus diners, i demanà a l'anomenada Francina, la seva amiga, dos florins d'or en préstec per jugar, els quals ella li deixà tot seguit. I després d'haver-los perdut, de seguida li'n demanà els mateixos un altre cop, i ella no volent-los-hi deixar, amb la fúria del joc, li pegà un cop de punyal a l'estómac; per aquest cop ella caigué a terra. I eixint la sang, pensant Nadalet que fos morta, se'n fugí i s'amagà davall un altar anomenat l'altar de sant Cristòfol, en una església dels fra menors, amb el seu companyó anomenat Antoni Riusec; i tot seguit envià aquest companyó al bordell, per veure si la Francina era morta o no, i que tornés a dir-li-ho tot d'una».

Mentre en Nadalet es trobava en el seu amagatall, segurament la capella de Sant Cristòfor, anomenada també de Santa Fe, a la Calatrava, sentí parlar el frare Francesc Citges amb Sor Antonieta sobre l'entrega a un missatger d'un cofret amb mil rals d'or. Assabentat de la contrassenya o instruccions per a fer-se'l seu, Nadalet esperà la tornada del seu amic, que vingué amb bones noves:

«-Company meu, vine en bona hora i no tinguis cap por. Car na Francina no té cap mal, i ha errat el cop de punyal, el qual solament li ha escorxat un poc la carn. I no me n'he anat fins que he begut una tassa plena de vi grec; i ella s'ha posat tan bé que m'ha promès de fer la pau amb tu, i et prestarà voluntàriament deu o dotze rals d'or si t'és necessari. Vine-te'n doncs en bona hora, i no tinguis gens de por.

-Antoni, mon amic, -digué en Nadalet- vés-te'n, doncs, camí del bordell i espera'm a la porta de Sant Miquel fins que jo vingui. Car jo et juro per Déu que mai no hi hagué un tan afortunat, i tan benaurat cop de punyal».

En Nadalet aconseguí el cofret amb els mil rals d'or per a seguir amb la seva inacabable bauxa i els frares involucrats en aquell afer restaren, com vulgarment es diu, amb un pam de nas.