Filosofies d'una emperadriu (1892)

Miquel Ferrà i Martorell03/04/07 0:00

«Hi ha molt poques persones que quan senten contar quelcom dolent sobre altri, reflexionin com pertoca sobre el que hi pot haver de veritat en tals afirmacions. Simplement fan córrer la veu, se la creguin o no. Complaure's en la malícia és cosa que forma part de la natura humana. Rarament s'entristeix aquell que sent parlar malament del seu veïnat...». Constantin Chiristomanos, professor de grec de «Sissi», recollia per escrit, de la seva senyora, aquestes paraules. Formava part, aquella transcripció, dels diàlegs mantinguts a bord deMiramare entre l'emperadriu i el fidel ensenyant. Eren converses profundament literàries, llargues, molt entretingudes, cara a la mar... Diu Paul Morand (1888-1981), escriptor francès, gran autor de llibres de viatges i novel·les cosmopolites com La dolça França, Només la Terra o Nova York que Sissí tenia ben marcat el seu i tinerari hivernenc, quasi sempre el mateix a partir de 1891: Màlaga, Cadis, Alger i Mallorca, «sense altres llaços amb l'emperador que el quotidià intercanvi de telegrames».

Podríem dir que estava més casada amb la mar que amb la cort. Les hores, tot parlant d'Homer, Pascal, Rousseau, Byron, Chateaubriand, Heine, Virgili... i, fins i tot, Nietzche, amb qui no estava d'acord, eren el centre d'aquelles vetlades en el iot imperial... Un capvespre, després d'haver passejat per un bosc d'oliveres mil·lenàries encatifat de roselles, confià al seu mestre: «Nosaltres no som més que un fragment d'aquest món: per què volem saber i elucubrar tant? Pensa vostè que a les oliveres les fa reflexionar el fet que les roselles sien vermelles o que els niguls s'il·luminin a posta de sol? Les roques tampoc tenen la més petita idea del que és la meteorologia. Totes aquestes coses viuen dins una profunditat en la qual no hi ha cap secret, perquè totes viuen les unes amb les altres i les unes dins les altres: només nosaltres no hem volgut sortir del món; hem trencat tots els ponts i tots els llaços. L'autèntic superhome seria aquell que es pogués oblidar que és un home. El nostre cervell i el nostre enteniment ens haurien de retornar-nos aquest sentiment del món que la resta de les coses posseeix en la seva inconsciència».

Sissí havia parlat amb Lluís Salvador sobre l'esforç que representava tenir cura i protegir de la depredació humana els paratges naturals de la costa de Tramuntana, de com alguna gent sentia, quan no indiferència, un cert odi envers els boscos verjos i les muntanyes innaccessibles... «És curiós. Allà on arriba l'home, ho destrueix tot. Els humans sempre denigren les coses: les coses només conserven la seva eterna bellesa allà on es troben soles. Per això, no m'agrada mostrar ca meva a la gent: en cas contrari, en pocs mesos no en restaria una pedra. Per tot arreu, els visitants, hi escriuen els seus noms, com per deixar gravat en les pedres el segell de la seva pròpia inanitat, i arrossegar-les amb ells a la pròpia ruïna. Fixi's que només allà on hi ha hagut ciutats hi ha runes: a les ciutats els arbres s'atrofien. Però els cims de les muntanyes segueixen essent tal com foren creades...».