Gabriel ALOMARPalma28/03/07 0:00
TW
0


Amb el títol de 34 anys assolint fites, l'alpinista José María Rodríguez, Jopela va presentar ahir al Casal Balanguer una exposició antològica de les seves principals ascensions, exploracions i travessies exòtiques al llarg de la seva vida. Rodríguez recorda en aquesta mostra com va començar la que ha estat la gran passió de la seva vida, cap a l'any 1973 al costat del seu pare. «Han estat un munt de cims. Des d'Àfrica a l'Antàrtida, dels Alps als Andes. Viatges tots ells fascinadors però, sobretot, amb unes vivències humanes inoblidables». Jopela inicià la seva primera gran missió el 1980 quan «acompanyat amb gent de Mallorca vaig fer la meva primera ascensió important a la muntanya Kenya». Aquesta expedició fou només el principi de tot una sèrie de viatges al voltant del món en els quals alternarien l'ascensió amb el busseig. Després pujà la muntanya Vinson, al continent gelat, i els Alps suïssos i italians amb el llegendari Mont Blanc com a repte. De tornada a Àfrica, pujaren al Kilimajaro, les serralades marroquines, Pakistan i fins a la selva de Borneo, convivint amb els indígenes de Kalimantan.

De totes aquestes aventures en queden una bona colla d'anèctodes: «Cada foto té la seva història. Una vegada, al principi, arribàrem a escalar amb l'ajuda d'una àncora. Fa riure, però llavors el nostre equip era molt elemental. En una ocasió, a la Península del Sinaí, pujàrem a la muntanya on Moisés va rebre les Taules de la Llei. En un altre viatge convivírem amb els indis jívaros reductors de caps». De tots els paisatges i viatges que ha realitzat Jopela al llarg de la seva vida, tots ells «vivències molt boniques», l'alpinista es queda amb la relació amb les persones que l'han acompanyat, «he d'agrair als meus familiars per tot el suport que m'han donat, i el més important és la gent que m'ha acompanyat. Els record a tots, un per un».

De tot però, li ha quedat també un regust amarg, sobretot quan veu el canvi d'actitud de molts que es definex com amants de la muntanya. «És lamentable. S'ha generat un canvi en les persones. A la muntanya ara es corre, ja no es camina. Jo he arriscat la meva vida per ajudar els meus companys en perill. Ara sembla que si no pots, allà et quedes. La gent només pensa en si mateixa. S'ha perdut aquell romanticisme, així com el sentiment de companyonia. Em va emocionar veure com en una tribu africana, els més joves escoltaven amb respecte els ancians, és la casa de la paraula».