El Coliseu Balear (1929)

Miquel Ferrà i Martorell27/03/07 0:00

Segons plànols de Gaspar Bennazar, la construcció d'una nova plaça dedicada a la tauromàquia mostrava, amb més de dos-cents dies de treballs, als nombrosos afeccionats que s'apropaven als terrenys de Son Brull, que allò no era una obra més de caràcter utilitari sinó una realització arquitectònica, amb importants factors tècnics i ornamentals, que augmentaria el patrimoni artístic de la ciutat. Torres, triple corona d'arcs, una façana amb motius triumfalistes i un fòrum considerable. Tenia prevista la seva inauguració el 21 de juliol de 1929, i un observador entès en la matèria hi ha de veure una barreja de transició, és a dir, del modernisme a l'historicisme. L'espectacle de la inauguració comptà amb els matadors Márquez, Villalta i Félix Rodríguez, però no tot havia de ser la «sang i sorra» de la novel·la de Blasco-Ibáñez, sinó que altra gent no tan entusiasta de la «festa brava» pogué gaudir, dins aquell recinte, el mes de setembre del mateix any, de l'òpera de Puccini Tosca, que segons el corresponent programa seria cantada pel remarcable quartet Joan Rosic, Josefina Blanc, Maties Morro i Gabriel Olaizola.

Què no dirien sobre tal esdeveniment els diaris d'aquell temps? Amb una certa curiositat festiva o sociològica, segons els casos, serien moltíssims els turistes que abans de la Guerra Civil i en els dies posteriors als anys 50 de la postguerra, assistirien al que l'escriptor francès Florian titulava Le Combat du Taureau: «El senyal ha estat donat, la barrera és oberta, el bou es llança enmig del circ; però sota el soroll de mil xarangues, sota els crits, a la vista dels espectadors, s'atura, inquiet, trasbalsat; els seus narius fumegen, les seves mirades ardents recorren els amfiteatres; sembla igualment predisposat a la sorpresa que al furor. De sobte es precipita sobre un genet que després de ferir-lo fuig ràpidament cap al punt més allunyat. El bou s'irrita, el persegueix de prop, copeja una i altra vegada el terra i s'endinsa en el drap vermell que li presenta un altre home, en aquest cas a peu pla. L'ensinistrat espanyol, en aquell mateix instant, evita la brutal trobada, i llavors, deixa de banda el capot i castiga l'animal amb un dard punxarrut que novament li fa córrer la sang. Ferit, ben prompte, amb totes les piques, penetrat un i altre cop pel ferro, l'animal resta afeblit sobre l'arena, bramula horriblement, i després va per tot el circ movent el cap i el coll, puix que es vol alliberar d'aquelles fletxes doloroses que du penjades, mentre amb les potes agita la sorra que xucla taques de la seva sang i també d'escuma rogenca. En el moment final caurà tot esgotat amb tants esforços, tanta ràbia i tant dolor.» Evidentment, no era l'entusiasme de Hemingway.