La plaça de les Columnes (1923)

Miquel Ferrà i Martorell26/03/07 0:00

En morir Francesc Garcia Orell el 26 de febrer de 1923, la premsa se'n feia gran ressò i setmanes després demanava que fos dedicat un carrer o plaça de Palma a l'il·lustre personatge, del qual es deia que «ha desaparegut un dels més positius valors, un dels més sòlids prestigis de la nostra ciutat. Home d'esperit creador, d'energies grans i nombroses i de geni extraordinari, que pogué actuar i actuà en forma que del seu pas per la vida han de restar per a sempre petjades que són testimoni de la seva vàlua. Ingressà a l'acadèmia militar i als dinou anys obtingué el grau de capità; fou gerent de l'empresa La Alfombrera; fou polític dirigint el partit republicà de Mallorca i projectà la construcció de l'escorxador municipal de Palma».

Avui, aquesta plaça cèntrica de l'Eixample du el seu nom. Tanmateix, el poble la coneix més com la «plaça de les Columnes», a causa, això, de la pèrgola circular que s'hi va bastir. Aquest tipus de pèrgola em recorda la d'un jardí de Ticino o Bèrgam, d'aquells que prenen la forma d'un cercle o un semicercle. No oblidem que la mateixa paraula «pèrgola» és una veu italiana. Per això, anant sota les clapes ombrejades d'aquesta galeria feta amb nombroses columnes de pedra, ben llavorades, sobre les quals se sostenien horitzontalment peces de bigam, útils per a fer servir d'emparrat, he d'evocar aquella escriptora nascuda a la llunyana Sydney, Austràlia, Elizabeth von Arnim (1866-1941), que després de recórrer amb el seu marit, el comte Henning August von Arnim-Schlagenthin, les illes i països de la Mediterrània, restà vídua i a partir del 1910 s'instal·là a Suïssa. Després d'un segon casament amb el germà de Bertrand Russell, que fou un fracàs, residí a la Riviera francesa. A la seva novel·la The enchanted apri parla de pèrgoles italianes...

«A cada costat dels escalons de pedra hi havia pervinques en flor, i ara pogué sentir allò que havia fregat la seva cara la nit abans, humit i olorós. Era la glicínia, que queia sobre si mateixa en el seu excés vital, la seva prodigalitat de flors, i allà on la pèrgola acabava, resplendia el sol sobre uns geranis escarlata, arbrets sencers, narcisos amuntegats, i calèndules tan lluentes que semblaven de foc, dragons rogencs i roses, tots superant-se els uns als altres amb els seus colors brillants i encesos...».

Gran observadora de la natura primaveral mediterrània, Elizabeth von Arnim publicava aquesta comèdia on amb intriga i humor desfà la troca de les vivències de quatre dames angleses, fartes i avorrides, que volen fugir de la rutina, és a dir, de la monotonia quotidiana que frena els millors matisos de llur personalitat.