El costellam i la carn

Vénen les hores de la nit i el soc que de dia era tot animació s'ha convertit en un túnel quasi solitari. Les portes metàl·liques delimiten l'espai abans ple de vida. Ja no hi són els colors dels mocadors, ni els perfums de les espècies. També ha desaparegut l'home amb un immens globus vermell anant amunt i avall. És ben segur que, més que vendre, ell volia posar un punt mòbil dins el traüt de la gent. El soc d'Alep (Síria) té una gran tradició. De fet està considerat com uns dels millors de la regió. Si algú el volgués conèixer arreu, se'n faria un fart de caminar quilòmetres i més quilòmetres. La cosa està organitzada perquè qui hi entra a comprar sàpiga cap a on s'ha de dirigir. No és el mateix anar a cercar sabó d'oli de llorer que una butza de bou, ni uns botons de camisa que unes arracades d'or. No. Joiers, saboners... cada gremi té el seu redol. Tant és així que a vegades el visitant que va a la deriva -cosa també ben entretinguda, si un és foraster sense pressa- es trobarà caminant entre botigues que només venen rodets de fil, espardenyes o coses d'aram. Cada un està al seu lloc des de fa molt de temps. Llavors és quan qui navega a la deriva rebrà tota casta d'oferiments, i l'estiraran per tal de vèncer la seva indecisió, si és que en tenia. No vol comprar res?, aleshores vindrà l'interrogatori: d'on vas, d'on véns, què fas, quin és el teu nom? I quasi sempre: vols un te?