TW
0

L'escriptor nord-americà Tony Kenrick, especialitzat en narracions de misteri (The only good body's a dead one), no limitava la seva escriptura a la trama argumental i hi havia, en les seves descripcions i consideracions, molt del que és pedagògic. O si voleu, turístic-pedagògic. Centrava bona part dels seus comentaris en la ciutat de Niça, pionera del turisme mediterrani. I així explicava que «si sortiu del tràfec i us endinsau en els silenciosos i acurats barris anomenats residencials que voregen els pujols de la ciutat, Niça us oferirà novament tot allò que heu vist a les targes postals. Si sou el feliç i sortat propietari d'un xalet en aquells indrets, heu de saber que el teniu on cal que estigui, perquè els seus congèneres cobreixen els vessants amb els seus jardins com si fossin massisos de margalideres. Aquesta part de la ciutat començà a edificar-se en els dies gloriosos de la reina Victòria, és a dir, Victòria de Hannover, duquessa de Kent, Reina de Gran Bretanya i Emperadriu de l'Índia (1820-1901). Això era quan els seus súbdits amb doblers anaven al sud de França en els mesos de gener i de febrer tot fugint del fred i de la boira que cobria el territori de la seva pàtria. En aquell temps s'hagués tractat de boig o, almanco, d'extravagant aquell que hagués gosat venir a tal vila en el mes d'agost, quan hom la suposava més o menys calcinada entre els rigors del sol estiuenc. Per damunt de les residències, les avingudes anguilegen entre els pujols i les planes vers ardents construccions aixecades en els vessants que crema el sol, travessant els jardins i horts de llimoneres, vinyes i oliveres i alguna plantació de tabac, que formen part d'antics indrets, els quals noms són al meu veure un tant musicals, com Falicon, Cantaron, Aspremont, i que evoquen velles nostàlgies.

Els vells llogarrets dormen al sol, enfilats en els Alps Marítims que sovint s'endevinen lluny, entre boirines i mirant frontalment a la mar blava. Rere aquestes muntanyes hi ha la resta de França». És curiós això. I si Niça era el casal del turisme mediterrani, en el segle XIX, no seria menys cert que Mallorca hi actuava ja com a destí de rebot. Recordem que George Sand i Chopin no vingueren en temps d'estiu sinó d'hivern. Altres estrangers ho farien també a l'època de l'any, gener a març, quan el clima és fresc i de vegades temperat. Recordem Henry Christmas (1851), William Dodd (1863), Elizabeth Grosvenor (1841), James Bayard Taylor (1867), Robert de Saint-Quay (1892), Karl von Thienen-Adlerflycht (1861), Robert Tomes (1869, Heinrich Willkomm (1876) i alguns altres, estrangers, que entre els primers dies de l'any i el mes d'abril venien a fer la seva estada entre els nostres avantpassats.