Espiga d'or (1910)

És enllestit, el 1910, l'edifici de l'actual Banca Jover, que fou abans el popular cafè «La espiga de oro», a l'Avinguda Alexandre Rosselló. La seva façana un conjunt de teories ornamentals modernistes, dins el subgènere seccessionista. Una part central de miradors envidrats amb fusta d'esquemes geomètrics repetitius, formes corbades que volen trencar la línia recta predominant, una tècnica que es repeteix en els balcons amb baranes de ferro o les motlures de les finestres, on els motius vegetals són emmarcats entre senzilles simetries. La barana del terrat té, també, el seu llenguatge, un llenguatge que de la mà de Bennazar, l'autor, no desmereix gaire del que exposà Gaudí. Metopes i tetraglifs alternen entre pilars que presenten, en el seu centre, una trunyella i marcs sostinguts per triglifs que contenen tres motius circulars idèntics amb una curiosa creu de puntes de fletxa i braços iguals sobre cada centre. Més motlures amb rars motius, tot davallant cap a la planta baixa, ens confirmen una fèrtil imaginació, plena de fantasies, per a omplir els espais d'aquests habitatges plurifamiliars. Aquell any, dos personatges polítics i alhora literaris, l'expresident del Govern Antoni Maura i el ministre de Foment, Fermín Calbeton, visitaven les obres de l'Eixample. Aquest darrer va declarar a la premsa que Palma, amb totes aquelles reformes, anava pel camí de la prosperitat... Sobrevolava la zona el mític Julien Mamet, convidat a una «setmana esportiva», de l'exhibició aèria de la qual deia un periòdic: «Realitzà un vol magnífic i tots els presents hagueren d'esclatar en aplaudiments d'entusiasme vers el brau aviador, tant per la seva sang freda com pel seu profund coneixement de l'aparell... Era aquell un any de diverses noves culturals, com la reproducció de poemes d'autors mallorquins, Miquel Costa i Llobera, Joan Lluís Estelrich i Joan Alcover a la prestigiosa revista italiana Cultura, dirigida per Benedetto Croce (1866-1952), filòsof i crític, que pel camí de les lletres també mostrà un cert entusiasme per aquests llenguatges modernistes. La seva posició filosòfica apareix doblement influenciada per l'historicisme i l'idealisme hegelià. Com a crític d'art va voler remarcar el valor del sentiment o experiència estètica, i defineix la intuïció com a expressió. Amb això vol dir que hom intueix el que expressa, i per això l'art se'ns pot mostrar com un encadenament d'intuïcions. Aquesta estètica, traslladada a la poesia, és el que degué veure en Costa, Estelrich i Alcover. Les seves obres més conegudes, L'estètica com a ciència de l'expressió o La lògica com a ciència del concepte pur exerciren un cert magisteri no només sobre el pensament italià de l'època i el desenvolupament de l'estilística, sinó també sobre els poetes mallorquins d'aquella generació.