De Voltaire a Bernstein. Una òpera anomenada «Candide»

Qui haguera pogut pensar, quan Voltaire publicà eCandide (1759) que dos segles després el compositor Leonard Bernstein escriuria una òpera tragicòmica amb el mateix títol. Cal recordar que aquell crític impacable, d'esperit burleta (que per això ja havia sofert empresonaments a la Bastille) impressionant pel terratrèmol de Lisboa (1755), carregà contra la societat francesa de Lluís XV (la Pompadour, la Du Barry) que s'esfondrava amb la desastrosa guerra dels Set Anys (1756-1763) en què França perdria Canadà i Louisiana; aprofità Voltaire la situació decadent per escometre amb aquest famós llibre institucions i costums. (Representava així mateix una reacció intencionada cap a les idees sostengudes per Leibnitz, expressables en boca del Doctor Panglos: «Tot va bé en el millor dels mons possibles»). Candide és sotmès a tota mena de desgràcies i això és el que tracta de fer Bernstein juntament amb la llibretista Lilian Hellman, davant els escàndols de la caça de bruixes tronada pel terrible senador McCarthy. Però contràriament a la reeixida que obtingué Voltaire, Bernstein patí la ira de les institucions i la retirada de l'òpera de l'escena americana el mateix any 1956. Emperò jugades del destí, McCarthy moria l'any 1957 i amb ell l'espaventosa persecució, començant el reeixement de Bernstein, que coincideix aquest mateix any amb la composició de West Side Story. Aleshores ja s'havia fet famós per la música incidental en el cine, com havien fet Prokofiev en pel·lícules d'Eisenstein a la Unió Soviètica, Britten a Anglaterra, etc. Tant com a compositor, ell fou també un gran director d'orquestra; a la mort del 'pontífex' Herbert Von Karajan, director de la Filharmònica de Berlín, l'any 1989, el món girà unànime els ulls cap a Berstein que, malauradament, moria l'any segünt a l'edat de 72 anys. Darrerament, per Cap d'Any, al teatre Châtelet de París, en una mise en scène de John Axelrod (deixeble de Bernstein) es presentà l'òpera actualitzada per Carsen amb un èxit fabulós. A l'escenari, el mateix Voltaire hi figura com a narrador (amb prou «recitatius») i l'acció transcorre dins un enorme televisor, del qual ell muda de canals fent zàpping, per això oferir episodis puntuals de la trista vida del desventurat protagonista. Els Reis de Westfàlia viuen a la Casa Blanda, els negres són víctimes perseguides del Ku-Klux-Khan, les guerres hi figuren amb els horrors imaginables, la mar amb txapapote, els 'grans' mundials són allà disfressats i amb màscares de Bush, Blair, Berlusconi (esperam que a la versió espanyola hi entre el nostre 'president de la Repúlica', segons va adreçar el germà Bush a la visita 'diplomàtica' quan hi havia armes de destrucció massiva).