El «Salt des Ca» (1876)

Conta Eduardo Infante en els seus Misteris de Palma que el punt conegut com «Es Salt des Ca», al final del carrer de Sant Magí, passat el pont del torrent, és un indret molts cops escollit pels suïcides per posar fi a la seva existència llançant-se pel penya-segat. Actualment ja no hi ha torrent ni pont i el lloc preferit dels suïcides (un d'ells, el 1876, tal dia com avui), ha esdevingut un mirador panoràmic sobre la badia i el passeig marítim. Però entorn del topònim hi ha moltes versions i una d'elles fa referència al ca que tornà a casa seva. Curiosament existeix una història similar en el port de Le-Havre, recollida per l'escriptor francès Adolf Destroyes... «Una nit, un al·lot, que solia beure molt més del que cal i es jugava en qualsevol taverna els quatre rals que tenia a les cartes, tornava a ca seva, unes golfes, sota la teulada d'un habitatge portuari. Però aquella matinada, abans de l'alba, venia acompanyat amb un ca de llanes. El pobre animal era petit, malferit en l'ull dret, amb el pelatge brut i grisenc. El jovencell li rentà la ferida, la cobrí amb un benatge i es deixà caure sobre la miserable llitera per dormir moltes hores. El dia següent el despertaren les llepades d'agraïment del gos. Guanyat per la tendresa, el mariner l'abraçà, tot començant així una amistat que duraria un parell d'anys. Després de dos anys de companyonia, el ca s'emmalaltí de sarna i l'al·lot, que sentia gran fàstic envers d'aquella dolença, decidí acabar amb ell. Aprofità, per a fer-ho, una nit molt obscura i l'aficà dins un sac. Llavors tancà el sac i se'l carregà a l'esquena. Arribat al punt del penya-segat que és objecte del nostre comentari, el deixà caure. Sense un plany, sense un lladruc de queixa, només presa d'un gran tremolor, el pobre animal xocà contra les aigües i desaparegué entre les ones. Retornà el mariner a ca seva, tal volta un poc penedit, tal volta tan tranquil. Qui pot entendre l'espècie humana? Ja feia prop de dues hores que el jovencell es trobava enllitat, després d'un humil sopar que ja no havia de compartir. Aleshores sentí com era rapinyada la seva porta. Saltà del llit i obrí. Allà estava novament el gos, amb greus ferides, puix que semblava haver caigut o llenegat sobre unes roques. I com sempre, en senyal d'amistat li movia la cua i li llepava aquells peus que mai no havien conegut unes sabates. El mariner plantà els genolls en terra i abraçà l'animal, que encara remull, barrejava entre les seves llanes la sang i l'aigua. Tanmateix la caiguda havia estat fatal i alliberar-se del sac tancat, un esforç inimaginable. Plorinyà una mica i caigué mort. Des de llavors, en aquest indret del «Salt des Ca» hi manca un monument, i no al mariner, és clar.