Un dels rafals propers a Palma, el caseriu del qual sorgí entorn del seu santuari, és aquest de la Bonanova, que consta ja existent en uns papers datats l'any 1675. Es tractaria, aleshores, d'una capelleta particular enmig d'un entorn rural i que va pertànyer, anys després, als religiosos carmelitans. No és estrany que la seva advocació, Mare de Déu de la Bona Nova, amb el tradicional significat mariner del Carme, fos centre d'interès de molts dels que s'embarcaven i pregaven, abans, per un feliç retorn. A finals del segle XVIII, trobant-se la petita església en molt mal estat, era reedificada gràcies a l'ajut econòmic de la marquesa de Solleric, el marit de la qual tenia una flota mercantil i corsària. D'estil neoclàssic, com aleshores s'estilava, amb un pòrtic del mateix gust, el nou edifici fou dipositari de nombrosos exvots de gent de mar i els seus familiars. La bella imatge mariana, figura de la Titular, és de l'any 1865.
Fill de mariner, naixia en el carrer dels Apuntadors, l'any 1896, Josep-Lluís Moll i Esteva, que sent infant pujà amb sa mare un bon seguit de vegades per tal de demanar a la Mare de Déu una bona travessia cap a Amèrica de son pare, i tan bon vent a l'anada com a la tornada. El degué dur la sagrada imatge sa i estalvi a ca seva en repetides avinenteses, quelcom que Josep-Lluís no oblidà.
Tant és així que canvià el seu nom i llinatges per un apel·latiu
artístic que no pot esser més simbòlic: Fortunio Bonanova. Les primeres passes, les faria en el Teatre Principal de Palma el 1905, quan ja havia aconseguit la qualitat de baríton i quan sorprengué l'auditori tot cantant la romança de Tanhaüser. El 1922 interpreta el paper principal de la pel·lícula Don Juan Tenorio, de la Royal Film. Actuà després en espectacles lírics i a finals dels anys 20 va recórrer amb la companyia d'Amadeu Vives, com a primer baríton, bona part de l'Amèrica llatina. Recordem que aquest compositor, nascut a Collbató, Barcelona, el 1871 i mort a Madrid el 1932, aconseguí grans èxits en el camp de la sarsuela (Bohemios, 1903; Maruxa, 1913; Doña Francisquita,1923) i col·laborà amb Millet en la fundació de l'Orfeó Català el 1891. No hauria pogut tenir, Fortunio, per tant, millor mestre. Passà després a Mèxic i als Estats Units. El trobam enregistrant discs per a la Columbia i després d'actuar a Broadway, es trasllada al món del cinema. El 1927 forma part del càsting d'un film amb Gloria Swanson i John Boles. Fa també teatre i en acabar a Hollywood en cinema mut, fet que suposa la jubilació forçada de quasi tots els actors hispànics, Fortunio, que sap perfectament l'anglès, es mantén actiu. De tant en tant visita la seva Palma i suposam que la Bonanova. Aleshores actua en el Trocadero amb cançons anglosaxones de moda. De retorn a Hollywood, entre 1935 i 1957 desplega una activitat d'actor secundari que no pot esser més intensa i que el posa en relació amb directors de gran prestigi com Nossek, Reinhart, Mann, Thorpe, Aldrich, Lubin, Wilder, Welles... i aquell Mamoulian, deSigno del Zorro, 1940, i Sangre y Arena 1941, és a dir, indirectament, la Califòrnia de Fra Juníper Serra i la tauromàquia crítica de Vicente Blasco Ibáñez.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.