«Sargantanes, treis lo cap!»

De sargantanes, encara n'hi ha. El que succeeix és que els joves ja no tenen cantera o s'estimen més cantar altres coses. A les Balears aquests rèptils són els habitants, juntament amb el ferreret, més antics. Hi eren molt abans que hi arribassin els homes. Ara, la Conselleria de Medi Ambient ha editat un llibre explicatiu sobre l'estat actual de la sargantana acompanyat d'unes excel·lents fotografies de Velentín Pérez-Mellado, Joan Mayol, Bàrbara Terrassa, Vicenç Mates, Carmen Guera, Jesús R. Jurado i David García.

Sargantanes clapades, sargantanes verdes, sargantanes fosques, sargantanes primes com un fulla de pi, o grasses com un calàpot. Totes i cadascuna de les múltiples subespècies que habiten els illots balears i pitiüsos hi surten retratades de manera espactacular i amb el màxim detall.

Si no fos per un brot de fonoll marí, o per unes fulles de mata, que ofereixen un element comparatiu de la mida real, el detallisme amb què han estat fotografiats aquests petits animals ens podria fer pensar que es tracta de grans rèptils de l'altre cap de món.

Les dues subespècies existents, la balear i la pitiüsa, no es troben en la mateixa situació. Els moixos i les serps introduïts per l'home a Mallorca i Menorca, en delmaren les poblacions fins a l'extinció. Afortunadament, però, han sobreviscut als illots. La manca de depredadors naturals han fet que proliferassin a sa Dragonera, Cabrera o l'illa del Rei, al port de Maó.

Com a cosa curiosa, també n'hi ha una petita colònia a les murades de baix de la Seu i als voltants de l'Hort del Rei. Es tracta d'una varietat pitiüsa que va ser reintroduïda. Per tant, qui a Palma estant, li pegui cantera, ja sap a l'encletxa de quina paret ha d'anar a cantar perquè la sargantana tregui el cap.