Una trobada hipotètica (1309)

Era l'any 1309. La universitat de la Sorbona constituïa el focus on convergirien els principals corrents intel·lectuals de l'època. Atret per això, Dante hi viatjà, com resta demostrat per les dades de Boccacio i l'afirmació d'alguns dels seus biògrafs i analistes de la seva obra, que és innegable l'existència de petjades de la universitat parisenca en les pàgines màximes del poeta.

Sembla que trobant-se en aquella capital, assistí a les sessions de la Sorbona i de les escoles, sessions, com afirma el professor Santiago Dotor, que «serien molt mogudes i plenes de contingut, ja que es donava una declarada pugna entre les diferents tendències escolàstiques, sobretot entre els tomistes, averroistes de Siger de Brabant (ardorosament combatudes per Ramon Llull) i escotistes, i en una d'aquestes sessions, Dante, prengué, sense dubtar-ho, catorze qüestions proposades per altres tants diferents teòlegs i les refutà successiva, plena i ràpidament».

És a dir, que Dante va conèixer no menys de catorze teòlegs d'entre aquells que formaven el professorat universitari. Es trobava en el grup el nostre Ramon Llull? Va ser Ramon Llull professor de Dante?

La resposta, hipotètica, és clar, la trobam, tal volta en la sinopsi biobibliogràfica del «Doctor Il·luminat»: «1309. Darrera estada a París, fins al 1311. Escriu Vida coetània i fa lectures públiques de l'Art Magna i d'altres obres. Desenvolupa llargs debats contra l'averroisme. Quaranta mestres de la Sorbona aproven les seves tesis. Recomanat per Felip el Bell i animat per Francesc de Nàpols, canceller de la universitat, segueix prolífic la seva tasca. L'octubre del 1311 va al Concili de Viena del Delfinat, convocat per Climent V. És la seva darrera oportunitat perquè l'escoltin. Escriu «Lo consili» i es pot dir que en aquelles dates, les tesis lul·lianes gaudeixen d'un èxit parcial.

De París, Llull va a Montpeller. I d'allà a Mallorca, on desplega una extraordinària activitat per un home que ja té vuitanta anys. En viurà quatre més».

Tot confrontant aquestes dues ressenyes, ja no sembla tan arriscada la meva afirmació. Com havia de defugir un curiós Dante els ensenyaments originalíssims d'un prestigiós Llull, coincidint l'un i l'altre, en el mateix indret i en el mateix moment.

Aquesta hipòtesis, fins ara mai no esgrimida per ningú altre i sortida de la meva ploma, crec, val, amic lector, la seriosa reflexió.

Fou Dante deixeble de Llull aquell any de 1309?