Era un dia com avui, 24 de febrer, però de fa 400 anys. El palau dels ducs de Màntua (Itàlia) acollia l'espectacle Orfeo. Favola in musica, obra de Claudio Monteverdi que, per primer pic, oficialment parlant, dotava al text teatral de música i de melodia. Es produïa, així, el naixement de l'òpera, una de les arts més belles que existeixen i que perviu encara omplint teatres i movent passions arreu del món. «L'òpera és un espectacle total. S'hi ajunta tot: el teatre, la música, l'escena... Total». Són les paraules d'Antoni Aragón, tenor mallorquí i professor del Conservatori Superior de les Balears que, com a mestre de cant, coneix a la perfecció un dels instruments cabdals de l'òpera: la veu.
A parer d'Antoni Aragón, «la veu s'educa a base de pràctica diària. És un procès purament físic. No es tracta de forçar la veu ni de voler arribar enlloc. No té gens de sentit voler ser com Luciano Pavarotti o Maria Callas. Una persona s'ha de desenvolupar a si mateixa com a artista». De fet, el músic especifica que «no s'arriba a ser tenor. Ho ets o no ho ets. Cadascú té les característiques vocals que té, és una facultat física i depèn de la capacitat pulmonar, de la grandària de les teves cordes vocals, del tipus de físic...».
Però l'òpera no exigeix només una formació per arribar a ser-ne una estrella. També el fet de veure-la, i sobretot de gaudir-ne, requereix un camí llarg. «L'òpera és una inversió. Hi has d'anar i, a mesura que hi vagis entrant, t'anirà agradant. Hi ha dies que són brillants i altres que no, però has d'entrar en aquest món i quan ho fas... t'enganxa». Això és precisament el que li passà a Armando Garcia, membre dels Amics de l'Òpera del Teatre Principal i jurat del concurs internacional Francesca Cuart de Mallorca. Tenia set anys quan els seus pares, davant la impossibilitat de deixar-lo amb la padrina, se l'endugueren al Principal. Hi representaven Rigoletto i foren, per a Garcia, les primeres notes d'una llarga història vinculada a l'òpera. «Vaig començar a anar al Liceu, a Barcelona, però no em bastava. Volia anar a l'Òpera de París, al Covent Garden de Londres, a Viena... i, sobretot, volia anar a Il Teatro della Scala de Milà».
La seva gran afició el portà a conèixer teatres d'arreu del món i a veure també totes les cares debel canto. «L'òpera té molt de partit de futbol. El públic addicte hi va per veure el seu ídol, però també per veure fracassar el rival», comenta Garcia. També explica que «a Itàlia, l'òpera és una cosa que neix del poble. A l'Scala hi ha unes batalles enormes. La gent es xiula i s'aplaudeix d'un cantó a l'altre del teatre». Ben diferent és l'ambient als teatres germànics, també d'una gran tradició operística, encara que la gent, més freda, «només aplaudeix al final de l'obra».
Quant al públic de Mallorca, Armando Garcia reconeix que al Principal s'hi respira un ambient més semblant a l'italià, tenint en compte, però, «aquesta fredor que ens distingeix sempre, als mallorquins». Parlar d'òpera a Mallorca és fer-ho indiscutiblement del Teatre Principal que, des de fa més de vint anys, organitza la Temporada d'Òpera. Xisco Bonnín n'està al capdavant i recorda èpoques «en les quals la coa arribava fins al bar Bosch».
La inauguració imminent del Teatre Principal, un cop restaurat, tornarà a donar ales a una temporada que, encara que no s'ha deixat d'organitzar en aquests cinc anys d'obres, sí que ha passat una mica desapercebuda perquè «la gent l'associa amb un espai», comenta Bonnín. El futur, però, es preveu optimista. «Obrir el Teatre Principal ha de ser una bomba, crec que vindran anys platòrics», assegura el responsable. Se'n podrà veure la primera prova el mes de juny, quan el Principal tornarà a oferir òpera de primer nivell amb l'obra Turandot. Ja començar a haver-hi expectació.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.