El Montepío de Previsión (1894)

El fenòmen social de la creació dels «montepíos» definia en aquells anys bona part de l'estratègia de la lluita obrera, i Santa Catalina era barri d'obrers, mariners i pescadors. De manera que un «montepío» era un fons o depòsit de doblers format amb els descomptes fets als individus o membres de tal institució, i també d'altres contribucions que aquests mateixos realitzaven, per tal d'aconseguir pensions per a les seves vídues o orfes o mitjans econòmics en les seves malalties o vellesa. La literatura obrera parla sovint de les situacions que eren creades dins aquest àmbit. I hi ha, de 1900 a 1936, una literatura de la classe treballadora en aquesta illa, estroncada, com podeu imaginar, per la guerra civil. Era tanmateix una literatura un tant marginal, de pocs recursos i molt comptats lectors, dirigida a aquella part del col·lectiu proletari que no fos analfabet, que tingués una mínima instrucció i que mostràs, d'alguna manera, una certa afecció per la lectura de gènere. Sens dubte, d'entre aquells autors, el més conegut o destacat fou Miquel Beltran, inquer i esquerrà, estudiat el 1993 pels professors Antoni Nadal i Aina Perelló. De Miquel Beltran és la novel·la breu Violeta, publicada l'octubre del 1934 dins la col·lecció «La Novela Ideal», i a càrrec de l'editorial de Federico Urales, pseudònim de Joan Montseny, que dirigia La Revista Blanca, publicacions totes elles en castellà, i amb seu a Barcelona. Aquesta novel·la de quiosc tenia un tiratge que oscil·lava entre els 10.000 i els 50.000 exemplars. De gran simplicitat d'argument i contingut psicològic, La Novela Idea pretenia, a través dels relats de ficció, acostar el públic a la realitat proletària amb els seus drames, lluites i misèries. «Finida la seva tasca del dia, ella recollí els menuts objectes que hi havia dispersos entorn d'ella, s'aixecà i pausadament, cansada fins a l'esgotament com reflectien tots els seus gests, anà fins a un armari proper, l'obrí amb la claveta que dins la seva butxaca guardava i en tragué un caixonet que tingué la virtut d'animar els seus bells ulls, cansats en la feixuga feina i dibuixà un somrís en els seus llavis, tan sovint plegats en aquell rictus d'abandonament i amargor. D'estatura més que mitjana, pàl·lida, d'una pal·lidesa no malaltissa, sinó aquesta blancor de les vigílies mentals que dóna una mena de bellesa espiritual a aquells que la posseiexen: malencònica la mirada dels seus ulls formosos, d'un verd clar, que molt parlaven de la solitud de l'ànima; fins els seus llavis imperiosos... en un gest habitual d'amarg rebuig deixaven entreveure les seves dents, d'una blancor admirable, per donar al bell rostre un aire orgullós i greu...»

Era la Violeta proletària, la Violeta obrera i republicana, una heroïna enfrontada a les patronals.