El ciclista (1991)

TW
0

L'escultura en bronze d'Aligi Sassu (Milà, 1912-Pollença, 2000) que té com a títol «El ciclista» sorprèn per la seva serenor i alhora, la seva dinàmica. Aquest personatge, que ens trobam a l'entrada nord del Parc de Sa Faixina, se'ns pot antullar transmissor del llenguatge dels esfinxs i així, quan mira, vers del decurs de la Riera i la Serra, potser ens vol dir que allà lluny, el pavelló de Gaspar Bennàsser, que formà part del Velòdrom des Tirador, és la deixa d'una època gloriosa. Aquesta època començà, però, en els jardins de l'Hort del Rei, en els baixos del Palau de l'Almudaina, allà on hi hagué entre altres instal·lacions, la societat esportiva Velociclismo Palmesano, això a finals del segle XIX, i que disposava d'una dotzena de «celerífers», màquines que foren de dos pedals i que accionaven sobre la roda davantera de triple diàmetre que la del darrere. Cal dir que els celerífers, pròpiament dits, era un velocíped sense pedals, precursor de la bicicleta, inventat a França el 1790. Constava de dues rodes iguals, unides per una vara de fusta on hi estava col·locat el seient. S'impulsava amb els peus tot fent força en el terra. Però sembla que després el nom de celerífer fou aplicat, igualment, a totes aquelles bicicletes primitives. El promotor de tot això, devers l'any 1884, fou un escocès, MacMillan, que vingué a Mallorca i donà diverses exhibicions sobre l'esplanada del Moll. Llavors, el 1895, el barceloní Claudi de Rialp fundava a la ciutat comtal, la Unió Velocipèdica Espanyola que, de fet, esdevenia la primera federació ciclista. Dos anys abans era inaugurat el Velòdrom des Tirador, de 333 metres. Però no tot era córrer per pistes i carreteres aprofitant la puixança d'aquell esport. També, com tot esforç humà, la cursa sobre aquell artilugi mereixia l'escriptura més o menys periodística, més o menys literària. Apareixia en els quioscs de premsa la revista El Ciclista (1894) que en la seva capçalera mostrava el dibuix d'un d'aquests artilugis travessant la bolla del món. Tot plegat vessava entusiasme.

L'entusiasme que el poeta Miquel Ferrà i Juan tenia quan anava d'excursió amb la seva estimada bicicleta, a la qual qualificava «de màquina sensible». O el que mostrava, anant per Mallorca sobre les dues rodes, algú del periòdic humorístic En Figuera.. I de tal setmanari, prenem uns comentaris atribuïbles a qualsevol dels «anònims» que havien nom en aquella redacció, el 1893 (Mateu Obrador, Miquel dels Sants Oliver, Marcelina Moragues, Antoni Maria Penya, Gabriel Llabrés... etc.): «Segons diuen ja no queden oficialment, a Ciutat, més que quatre cotxes. Ja hi estarem bé! Perquè jo vos assegur, germans, que quan vaig pes carrer sempre estic amb un ah! I no pot esser de manco: entre tramvies, diligències, cotxes, carrils, galeres, galeretes, carros, carretets, carretons, carratonets, carreretes, carrerons, cicletes, bicicletes i ciclons, ningú és amo de donar una passa que no tenga la mort a darrera s'orella. I això que no compt criades que espolsen pes bancons, ni senyores que reguen tests, ni els al·lots que vos envesten i suquen com si fossen braus de Son Sant Martí: ni hi compt més que els vehicles...».