Almagro Sanmartín era, aleshores, un dels periodistes de més prestigi a l'Estat espanyol. Les seves descripcions, en les notes de societat, eren quasi magistrals. El Carnaval de 1900 és tota una pintura amb tonalitats fidels de com era la festa de la disbauxa, prequaresmal, en aquells dies.
«Carrosses i més carrosses, que són camions, com el nostre, estirat per sis mules i revestits amb percalina i flors (aquí, «camió» vol dir vehicle de gran mida, normalment emprat per a transport de càrregues feixugues. La paraula, del francès, existí ja abans de l'automòbil, mogut, com veim, per cavalleries...); hi ha cotxes coberts també amb flors; grups de màscares que passen llançant uns crits aguts; un breack blau, amb pierrots blancs, que tiren moltes serpentines; un carretó transformat en camp de roselles, representades per al·lots i al·lotes amb grans capells a manera de corol·les; una carreta vermella, un camió folrat de vellut roig, que condueix un trullós grup de dòminos negres amb llaços vermellencs; una tripleta convertida en divuitesca cadira de mans; una màscara desfressada de gerro Imperi; molts nadons gegantins i moros amb barbes postisses o salvatges, que amb els seus actes ens volen convèncer que són autèntics; pallassos, rams de violes que creuen l'aire i de vegades cauen per terra, on són recollits pels que es dediquen a la revenda, és a dir, infants marginals; paquets de caramels, brufades de paperets de colors, que van sembrant el terra de vestigis verds, rojos, blaus, grocs, i fingeixen sobre cotxes, vestits i caps d'una nevada multicolor; l'aire, ratllant per les colobrines policromades, que, després de travessar l'espai, resten enredades en els arbres, com fideus de colorins, o en la part posterior dels cotxes o en les fustes dels graciosos; rialla, bauxa, alegria. Passam per davant de la tribuna reial. El rei (es refereix a un Alfons XIII de catorze anys) no deixa de llençar serpentines, amb una punteria singular. És incansable. Quan per davant d'ell desfila el milord (casta de vehicle) que condueix a la seva tia Isabel (daurat en els cubs de les rodes, calces vermelles els cotxers, escarapel·les d'or) amb la duquessa de Calàbria, vola sobre ambdes dones, que riuen i s'esquiven rera llurs maneguetes, un cistellet de confetis...».
Però el cronista adverteix també que el Carnaval, a la capital de l'Estat, no és només el de la gent rica que desfila sobre carrosses en El Retiro; hi ha el Carnaval més pobre, del poble més planer, amb colors també, però també més caricaturesc, més vulgar, més miserable. És el Carnaval dels carrerons grisos i que fan servir alguns delinqüents per a assaltar, robar i matar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.