Aquell dijous jarder (1838)

Miquel Ferrà i Martorell15/02/07 0:00

Ho conta així George Sand, aleshores allotjada a la Cartoixa de Valldemossa, aquell hivern, passat a Mallorca, amb els seus fills, Maurice i Solange, i el seu amant, Frederic Chopin: «Una nit tinguérem una alarma i una aparició d'altra casta que mai no podré oblidar. En el seu començament fou un renou inexplicable, que només podria comparar amb el de milers de sacs de nous rodant seguit, seguit, sobre un paviment. Sortírem apressadament al claustre per a veure de què es tractava. Estava desert i ombriu com de costum, però el soroll s'apropava sense interrupció. De sobte, una feble claredat il·luminà la vasta profunditat de les voltes; a poc a poc les inundà de llum el resplendir de nombroses torxes, i vérem aparèixer, entre el vapor roig que escampaven, un esquadró d'éssers abominables a Déu i als homes. Era, ni més ni pus, Llucifer en persona, acompanyat de tota la seva cort, un senyor diable totalment negre, banyut, amb la cara color de sang i al seu entorn un grup de dimonions amb cap d'ocell, cues de cavall i oropells de tots els colors, i llavors, diablesses o pastores amb vestits blancs o rosats, que donaven la sensació de ser raptades per aquells vils gnoms. Després del que acab de contar, us puc assegurar que durant un o dos minuts, i encara algun temps després d'haver comprès de quina cosa es tractava, vaig haver de fer un gran esforç de voluntat per a sostenir la meva làmpada aixecada al nivell de tan espantós esclat de màscares, a la qual l'hora, el lloc i la claredat de les torxes donaven aparences sobrenaturals. Era gent del poble, rics llauradors i petits burgesos...».

El Carnaval dins un monestir quasi desert que quan era poblat mai no conegué aquesta mena de bauxes. I aquí tenim els «dijous jarder», que hauríem de dir, més pròpiament, «dijous llarder», ja que el senyor del dia i de la taula és el llard. Hem de fer, doncs, honor, en aquest dia, el dijous anterior al diumenge de Carnaval, del que en llatí es diu «lardum», i per a nosaltres, més popularment, «xulla» o «xuia», data que ens obliga, per esser mallorquins, a treure en el moment de les postres la famosa ensaïmada de tallades, és a dir, ornada o proveïda de sobrassada i carabassat. És tradició medieval que la carabassa confitada representa festa grossa. I que en aquest dijous, quan ja s'acosta el dimecres de cendra i la llarga Quaresma, hem de menjar carn de porc. També era part dels nostres costums fer coques dolces amb xulla, camaiot, botifarró o raïssons, però la «universalitat» de l'ensaïmada a través dels segles XVIII i XIX desplaçà d'alguna manera o en bona part les altres postres. Aquesta ensaïmada de Carnaval o Carnesoltes tendria així un doble significat, festiu per la seva dolçor i càrnic pel greix que s'oposa a les abstinències quaresmals. N'hi ha que pensen que tals ensaïmades, en la seva primitiva presentació, volien imitar una màscara, amb els ulls fets amb rodanxes de sobrassada i la boca i el nas representats per sengles trossos de carabassat.