Miquel Ferrà i Martorell14/02/07 0:00
TW
0

Rafael Alberti publica el segon volum de les seves memòries. En el capítol XIX es plantejava el pas del temps. «On em dugueren els meus fats, els vents que em portaren tan ràpidament en aquests anys cimals de la meva vida?- es preguntava el poeta amb una certa angoixa i evocava la balear major de Rubén Darío que «cantava des de Mallorca els mateixos pins, oliveres i vinyes, el mateix oneig i cel blau d'aquesta bellíssima illa hel·lènica on de sobte em trob...». I el que canta és allò que diu: «Aquí, vora la mar llatina,/ dic la veritat:/ sent en roca, oli i vi,/ jo, la meva antiguitat».

Perquè els poetes tenen la «paraula del verb» i el «verb de la paraula», eina i llum que fan servir en qualsevol circumstància. Rafael Alberti visità per darrera vegada Mallorca el març del 1984, a on es desplaçà per a prendre part en les Jornades Llatinoamericanes, i es felicitava d'haver conegut, en aquella avinentesa, el famós capellà, sacerdot i revolucionari Ernesto Cardenal, aleshores ministre de Cultura de Nicaragua.

Però Rafael Alberti ja havia conegut les Balears molt abans. Es trobava allotjat amb la seva companya María Teresa León a la torre d'un molí de vent eivissenc quan esclatà la guerra civil. Havent-hi persecució de gent d'esquerres s'amagaren sota el brancam, espès, d'una vella figuera que feia volta. Allà estant, els amics, els portaven pa, meló i sobrassada, com el mateix poeta recorda amb nostàlgia que no és enyorament. Els vaixells de l'expedició de Bayo els alliberaren i pogueren d'aquesta manera tornar a la Península... Ho conta així el poeta: «A començaments de juliol de 1936, després de la victòria republicana del Front Popular, ens disposàvem María Teresa i jo a passar l'estiu a les ries gallegues, jo amb la idea d'escriure una obra de teatre, per a presentar-la al Premi Nacional Lope de Vega. Però un terrible xoc de trens dins un túnel, entre Lleó i Galícia, ens dugué a canviar el nostre rumb geogràfic, triant aleshores l'illa d'Eivissa, com a lloc de vacances, entre els seus pins, pobles blancs i escumes. Abans d'això, a l'Ateneu d'Alacant, donàrem un recital... Ja a l'illa estant, trobàrem com a habitatge un molí de vela, posat dalt d'una muntanya sembrada de tombes cartagineses. Entràrem de seguida en relació amb els obrers del bar L'Estrella, un bar socialista, on coneguérem Pau i Escandell, ambdós saliners, que foren els nostres grans camarades des del dia que sentírem per la ràdio d'aquell cafè l'aixecament del 18 de juliol... No sabia bé com arribar als pinars on amagar-nos. Anava amb María Teresa. Seguírem platja endavant per la sorra endurida de la vorera. Al fons, i en descens de la corba d'una muntanya, s'hi deixava veure una torrella decapitada, antiga talaia dels pirates eivissencs...».