Pocs autors han tingut al seu abast una tècnica novel·lística com la de Victor Hugo, exuberant en imaginació, que ens transporta al món de la ficció i ens fa oblidar les realitats des del realisme fictici més ben aconseguit. El seu relat, el «93», de caràcter dramàtic, emmarcat en els dies de la Revolució, situa en aquesta data l'episodi d'un canó naval. Descriu com una peça artillera es desferma de la bateria dins un vaixell de guerra i es mou d'un cap a l'altre d'una zona de la nau sense que ningú no tengui forces per a retornar-lo al seu lloc...
«El canó, que trenca les seves cordes, es transforma sobtadament en una mena de bèstia sobrenatural; és una màquina que esdevé un monstre; és un feixuc embalum que s'agita sobre les seves rodes, que té moviment de bolla de billar, que s'inclina en translladar-se d'un punt a l'altre, que es clava quan xoca, que va i ve, que s'atura, que sembla que pensa, que recobra la seva cursa, travessa com una fletxa el navili d'un cantó a l'altre, salta, fuig, s'aixeca de potes com un cabrit, xoca, destrossa, mata, extermina. Es com un ariet que pot batre al seu caprici la muralla, amb la diferència que aquí l'ariet és de ferro i la muralla de fusta. És la revolta de la matèria per a la seva llibertat, i sembla que aquest esclau etern vol la revenja; sembla que la dolentia que posseiexen els que anomenam objectes inerts, es rebel·la i esclata de sobte; sembla que perd la paciència i pren un estrany desafiament.
És forçosa la ràbia de l'ésser inanimat. Aquest tros de ferro forjat dóna els salts de la pantera, té la feixuguesa de l'elefant, l'agilitat de la rata, la duresa de la destral, l'imprevist de les onades, la velocitat del raig i el silenci del sepulcre...».
A les portes del Consolat de Mar, com muntant guàrdia, un a cada costat, hi trobareu sengles canons navals com els que Victor Hugo descriu. Tal volta eren més grans. Però del mateix estil. Amb la seva carronada de fustam gruixut, les seves engreixades rodetes i la seva còrpora de bronze. Allà, dins l'espai ajardinat, quasi ancorats, fan poca por. Altra cosa serien sobre una coberta nàutica, desfermats, quan aquesta es belluga a causa de les ones i els vents. Quan vaig amb alguns visitants com a cicerone m'agrada explicar, al davant d'aquesta parella de canons, l'episodi del 93.
«No el podeu matar, perquè és mort; i tanmateix viu, viu amb una vida sinistra que el fa destruir qualsevol cosa. Té sota d'ell un pis que es gronxa amb el moviment de la nau... Aquest exterminador no és altra cosa que una joquina del vaixell, de les ones i dels vents; de tot això, enllaçat, neix la seva paorosa vida...».
Finalment, un artiller aconsegueix ficar una barra de ferro, fa caure de costat el canó, que «tot fet el soroll d'una campana que cau del campanar» restarà quiet, immòbil, sense fer més mal.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.