Canyelles: «Pareix que els escriptors d'avui no vulguin renunciar a res»

-El vostre llibre és un homenatge a l'escriptora Jane Rhys?
-A Jean Rhys i a la literatura, com un acte d'amor, que ho és tot o no és. Vaig escriure la història després d'haver llegit Rhys durant molt de temps, tot el que me'n va arribar a les mans.

-Creis que hi ha ara escriptors com ella?
-Sembla que els escriptors d'avui no volen renunciar a res. Volen el benestar i escriure a la perfecció. Jo em deman si seria capaç de fer tot el que va fer Jane Rhys per la literatura, encara que sé que no podria abandonar la meva filla com ho va fer ella.

-Jane Rhys va tenir una vida agitada però també va ser, en certa manera, desgraciada.
-És molt difícil escriure amb problemes quotidians. En canvi, amb un gran dolor és més fàcil. La seva vida donaria per a mil novel·les. En aquesta època, en la qual fa la sensació que hi ha un escriptor a cada casa, em deman si encara queden escriptors com el personatge de Rhys. Ella sempre escrivia uns diaris.

-Us heu sentit identificada amb Jane Rhys?
-No crec que sigui possible arribar als seus límits, però comprenc que puguis arribar a voler tant alguna cosa, a dur la literatura al màxim de les seves conseqüències. De fet, Rhys volia ser una dona normal, en el fons bella i protegida, però no va poder. Va desaparèixer i la varen trobar gràcies a un anunci. Cuidava el seu marit en una casa aïllada del món. Tenia por de tot i l'únic lloc on se sentia segura era en la literatura. En això sí que m'hi veig, encara que jo m'identific més amb l'altre personatge.

-Fins a quin punt heu estat fidel a la vertadera vida de Jane Rhys?
-Aprofit la línia argumental de la seva vida, a partir de la biografia que vaig llegir de Carole Angier. A partir d'aquí, en faig una recreació afegint-gu coses que no són reals.

-L'altra protagonista entrevista l'escriptora, com vós heu fet molt de temps en la revista Brisas.
-Sí, vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar cent escriptors i podria haver arribat a dos-cents. Jo no sé inventar, quan mir de fer-ho no m'ho crec.

-I per què recorreu a les històries d'indis?
-Sí, les històries d'indis donen el títol a la novel·la i tenen a veure amb elements importants del relat. Jo vaig estar set anys corregint i traduint en una editorial i vaig haver de llegir molts de llibres d'indis que no hauria llegit mai per iniciativa meva.

-Què us en sedueix?
-Són històries senzilles, amb un llenguatge molt clar i gens complicat. En la meva novel·la, el coneixement dels indis és l'aportació del personatge més jove, ja que en tota la resta se sent inferior a l'escriptora més veterana.

-Què significa el títol?
-Es refereix al que la vida significa. És una metàfora d'allò que és essencial. Els búfals són molt importants per als indis, representen el que és bàsic. La frase representa un punt de partida, una pregunta sobre la vida que la protagonista intenta respondre.

-Quin temps heu necessitat per escriure la novel·la?
-No gaire, mig any, però des que la vaig començar fins ara, fa dos anys i mig, és en el primer que pens quan m'aixec cada matí. És una mica obsessiu. Quan escric és com si no em trobàs en aquest món, només m'interessa escriure, no pens en res més.

-Té res a veure, Mallorca, amb l'illa de la Mediterrània de la novel·la?
-L'illa de la meva novel·la està inspirada en llocs que conec de Mallorca, encara que és inventada.

-Què va succeir durant els darrers anys de l'escriptora?
-Va tenir un cert èxit, encara que ella va dir que li havia arribat massa tard. A partir d'una obra de Rhys, algú va voler trobar-la per fer-ne una obra de teatre. Crec que era per a un programa de ràdio. La trobaren per mitjà d'un anunci. Quan la trobaren, acabava d'escriure Ancho mar de los Sargazos, la seva obra mestra.